Sense fum

M'emprenya molt anar a beure una cervesa i en tornar a casa haver d'extendre la roba que duia a l'aire lliure.

Això no és res. El problema són els pulmons.

A Espanya tot ho feim a mitges. La llei antitabac no ha fet que als locals publics deixi d'haver-hi fum. I això de crear espais per fumadors i per no fumadors dins el mateix local és un doi.

Crec que no hi ha d'haver pol·lèmica: la llibertat de fumar, sí, però la salut dels que t'envolten... què!? La llibertat no existeix si no respectes la del reste de la gent.

També he fumat dins un bar. No hi havia la consciència social que hi ha avui.

No és just que els fumadors passius pateixin enfermetats per la no acció del govern, en minúscula.

Aquest post ha estat objecte d'un gran debat a www.cansvells.com. Entra-hi.

Ón has anat, Mallorca?

La Mallorca que vaig conèixer s'esfuma.


Temps en que deixaves el Vespino obert
en mig de la plaça del poble,
deixaves la casa sense tencar amb clau,
anaves de marxa amb auto-stop
i els cotxes pareixia que se barallaven per dur-te.


En definitiva, no passava rés mai.






Avui és diferent.


No importa xerrar de la gran ona de delinqüència que es pateix,
no només a les Illes, evidentment.


Però, vius a l'avís de fa uns dies:
ha arribat el terrorisme.


A ón ets, Mallorca?





Iavoneres.

Hotel "Corona de Aragón"

El passat 12 de juliol va ser el 30 aniversari d'un incendi, provocat per un atemptat, al Hotel "Corona de Aragón", de Saragossa. Moriren prop de 80 persones a la tragèdia.

Aquel vespre tenien habitació reservada a l'Hotel dos joves i il·lusionats jugadors de l'Alavés, Badiola i Valdano, que acabaven de fitxar pel Real Saragossa. En realitat, en Jorge Valdano havia de passar aquell vespre a l'hotel, però un problema amb la directiva de l'Alavés va retardar el seu viatge fins al matí següent.

El seu company Badiola -també fitxat pel Saragossa- va dormir aquell vespre allà i mai més va jugar un partit oficial, i encara avui arrastra las seqüel·les d'aquell horror.

En Valdano, en canvi, va fitxar pel Real Madrid i fou, anys després, campió del món amb l'Argentina de Maradona.

He escoltat avui una entrevista a Jorge Valdano avui per la ràdio, i anava damunt aquest tema. Comentava en Jorge que va ajudar, després del sinistre, el que va poder a Badiola, qui va viure a ca'n Valdano una temporada, sempre amb l'esperança de recuperar, primer la persona, i després el futbolista, pero lo segón no va poder ser.

Deia Valdano, que quan vius un sinistre d'espectador proper, com va passar a Saragossa, t'afecta, i molt, però se supera més prest o més tard, en canvi quan el vius en primera persona -com fa poc (va caure un helicòpter amb ell dins)- és molt diferent i te fa valorar més el present i les coses senzilles.

Una cervesa!

Què gran és la cervesa. Seguirem en la dinàmica del darrer post.


Diurética beguda, diuen que és recomanada pels metges amb moderació.


A un servidor personalment cap metge l'hi ha dit encara, i ja començam a ser veterans en aquestes batalles.


Cal reconèixer que existeix una gran diferència entre les cerveses que serveixen en les bones cerveseries i en alguns bars, i les cerveses calentes o mal servides que posen en altres llocs.


El mètode per a servir una cervesa des d'un tirador (o sigui, una canya) o des d'una botella és similar.


Abans de servir-se cal refrescar el tassó devall un roi d'aigo freda per a evitar la formació de bombolles i evitar també una mala formació de l'espuma.


Després amb una inclinació del tassó o copa d'aproximadament 45 graus respecte de la botella o tirador, es deixarà caure lentament la cervesa contra la paret del tassó evitant així la formació d'espuma.


Una vegada que està mig ple es col·loca en posició vertical i es continua, formant-se ara l'espuma.


Si es tracta d'una botella, en alguns casos, es deixarà un centímetre de líquid sense servir.


Si es pretén que l'espuma tingui un aspecte compacte, en alguns casos ha de seguir-se aquest procediment en diverses vegades, deixant reposar entre cadascuna d'elles la cervesa.


Eh, és divendres!

Ens prenem unes cerveses?

Jo sí. Hi vaig!

Salut amics!

Anem de tapes?

Què gran és prendre una tapa amb una canya o un tassonet de vi!

He sentit dir que l'origen etimològic de la paraula tapa ve de la costum antiga de tapar les copes i tassons de vi en les tavernes amb un tros de pa o amb una rodanxa de pernil, per a impedir que entressin mosques i mosquits, o que es diposités pols en l'interior.

Existeixen diverses versions sobre origen de la tapa:

1.- A l'Edat Mitjana, el Rei Alfons X el Savi, s. XIII, a causa de una malaltia es va veure obligat a prendre vi per prescripció facultativa (bon medicament, no?), i per a evitar els efectes de l'alcohol, menjava entre hores acompanyant a la beguda. Després de restablir-se va disposar que en les fondes de Castella no se servís el vi sense que anés convenientment acompanyat per alguna ració de menjar.

2.- Altra versió diu que el Rei Alfons XIII a una visita a Cadis es va detenir amb tot el seu sèquit a prendre's un vi de jerez en la terrassa d'una fonda. Es va aixecar vent de llevant i al mesonero, intentant evitar que entrés alguna pols o arena de la platja en el got real, se li va ocórrer com a solució posar damunt una rodanxa de pernil. Sembla ser que el recurs del mesonero va ser molt del grat del rei, ja que es va menjar la tapa i va demanar altra similar.

3.- Una versió popular més simple diu que la tradició de les tapes neix de la necessitat que els llauradors poguessin menjar una mica que permetés arribar a l'hora per a mejar del migdia amb forces per a seguir treballant, i que aquesta necessitat es cobria millor si es prenia un breu aliment acompanyat amb la ingesta d'una mica de vi.

4.- Altra llegenda conta que, durant el regnat dels Reis Catòlics, a causa del augment dels incidents causats pels carreters a la sortida de les tavernes a causa de la gran quantitat de cervesa i vi ingerit, es va obligar als taverners a servir la copa de vi o el gerro de cervesa amb una tapa. Aquesta consistia en un plat amb una mica de menjar fred (pernil, formatge, o el que tingués més a mà el taverner).

Partint d'aquestes versions principals de l'aparició del terme tapa, existeixen moltíssimes "versions locals", més o menys semblants. En totes elles es dóna una explicació plausible de la tapa com mesura contra la ebriedad, contra l'entrada d'insectes o partícules en la beguda, o una combinació d'ambdues raons.

Vull una tapa! Son les dotze del migdia! I una canya.

Fittipaldi!

Avui, a Manacor, estava jo creuant un carrer quan ha passat un cotxe esportiu, renouer, a bastant velocitat i un jove li ha cridat "Fitipaaardi!!!", sí, amb "r".

No he pogut controlar les rialles. Jojojojo. M'ha cridat l'atenció, i m'ha recordat a l'inoblidable campió de fórmula 1.



És un cognom diferent, curiós, que al pertànyer a un exitòs corredor de cotxes, s'ha usat molt com apel·latiu per a diferents situacions: si un es deixa unes enormes patilles, poden dir-li Fittipaldi, sí, però el més normal és que t'adjudiquin el nom del flamant campió si ets un temerari del volant o, en un determinat moment, realitzes una maniobra brusquera amb l'automòbil.


Emerson Fittipaldi (Sao Paulo, 1946) és un ex pilot d'automòbils brasiler, campió mundial de Fórmula 1.

Conegut amb l'àlies de Emmo, Fittipaldi va començar a competir a Europa en 1969 en la fórmula Ford, però al següent any ja va començar a pilotar en Fórmula 1 amb Lotus.

En la seva primera temporada completa, en 1971, va acabar sisè del campionat i a l'any següent va guanyar cinc carreres i el campionat del món amb 16 punts d'avantatge damunt el britànic Jackie Stewart.

Des de llavors i durant vint-i-tres anys va mantenir el lloc d'haver estat el pilot més jove a assolir el campionat, fins que el lloc va ser ocupat en 2005 per en Fernando Alonso.

Més tard va abandonar Lotus para fitxar per l'equip McLaren per a aconseguir el seu segon campionat en 1974. Durant la temporada de F1 de 1974, Emerson Fittipaldi i el seu germà Wilson van formar un equip de F1 enterament brasiler.

Va deixar la Fórmula 1 en 1980 per a, participar en la categoria kart i va guanyar la tradicional prova de les 500 milles de Indianápolis.

També ha donat nom a un conegut grup musical espanyol, Fito & Fitipaldis.

Gran, Emerson.

Festes Nadalenques

Contradicció important en les Festes de Nadal.

La gent ja no va, des de fa anys, a escoltar missa els diumenges, i no parlem ja dels dies feiners.

De fet, la ciutadania acudeix a l'església, en el més alt dels percentatges, per a donar el condol a una família després d'una mort. Podríem dir que -en exclusiva- és l'únic moviment cap a aquests edificis.

Ni les noces es celebren ja catòlicament.

Vaig llegir una recent notícia sobre el Seminari balear: gran preocupació a causa del escàs nombre d'alumnes (possiblement menor de deu actualment).

En les Festes de Nadal arriba Papà Noel, els Reis Mags, i se celebra molt intensament la Nit Bona i la Nit de cap d'any.

Cercam dates per a divertir-nos i fer-nos regals.

Menjar molt, mooolt i, sobre tot, beure!

Però... què celebrem exactament en aquestes Festes?

Almenys no feim feina...

Feliç 2009!

Mass media, què passa?

Hola a tots, desprès d'una absència tal vegada massa llarga.

He sabut que els blogs formen part dels anomenats mitjans de comunicació alternatius.

Els que escrivim a aquests medis no ho feim per interessos de cap tipus.



La relació entre els mitjans de comunicació i la societat atravessa un mal moment.

L'ètica del periodista i la credibilitat dels continguts informatius es veuen sotmeses als interessos econòmics o, també, a la influència del poder polític.



La falta de pluralitat informativa provoca que la societat cerqui respostes en mitjans alternatius -com els blogs, SMS, mails, les ràdios comunitàries o els petits periòdics- que comencen a guanyar audiència i gaudeixen de major credibilitat.



Reconeguts sociòlegs han afirmat que la política es decideix en els mitjans, i que aquests es troben avui davant un creixent conflicte entre els valors de la professió, d'una banda, i els valors de les empreses, de l'altra, que acaba produint una crisi que no només afecta als mitjans privats, sinó també, i en gran mesura, als públics.



Vaig fer un post que xerrava del atemptat del 11-S a Nova York, bastant il·lustratiu respecte a la credibilitat d'alguns medis.



Ens fan veure el que interessa.

No és normal això.

No hem avançat una passa.

I la democràcia?

I els drets i les llibertats dels periodistes?

Estic desenganat. I molt.

Per això llegeixo els mitjans alternatius.

Salut!

Quintos 60

Cada any (aquest serà el tercer), al novembre, ens reunim en la meva localitat els nascuts el mateix any, anomenats “QUINTOS”, per a celebrar que seguim aquí, donant canya per tot arreu.

Per cert, enguany no podré ser al sopar. Vaig a Salamanca el cap de setmana que està previst aquest esdeveniment.

A mem si un any ens decidim, per a donar un poc de glamour al tema, a convidar a certs personatges que també van néixer el mateix any que el que vos escriu.

A veure:

DANIEL BALDWIN, actor
ANTONIO BANDERAS, actor
RAFAEL BENÍTEZ, entrenador de futbol
PIERLUIGI COLLINA, àrbitre
JEAN CLAUDE VAN DAMME, actor
DAVID DUCHOVNY, actor
VICTOR FERNANDEZ, entrenador
LINDA FIORENTINO, actriu
HUGH GRANT, actor
DARYL HANNAH, actriu
TIMOTHY HUTTON, actor
KELLY LE BROCK, actriu
RIMAS KURTINAITIS, jugador de basket
IVAN LENDL, tennista
GARY LINEKER, futbolista
PIERRE LITTBARSKI, futbolista
DIEGO ARMANDO MARADONA, futbolista
LORENZO MILÁ, presentador TV
JULIANNE MOORE, actriu
YANNICK NOAH, tennista
SEAN PENN, actor
JOSE LUIS RODRIGUEZ ZAPATERO, polític
JAMES SPADER, actor
KRISTIN SCOTT THOMAS, actriu
PASTORA VEGA, actriu
RUDI VÖLLER, futbolista
DOMINIQUE WILKINS, jugador de basket

Voldrien venir a Son Servera?
Idò ells s'ho perdràn.

PD: Per cert, tots els que entreu a llegir
(i, per què no, comentar) aquest post,
pensau a votar a sa friki-enqüesta que
veureu més a la dreta. Salut!

Camina!

Anit vaig assistir a una reunió organitzada per l'equip de govern.

Es tractava que cada ciutadà pogués exposar lliurement els problemes que té la vila i també suggerir actuacions i criticar o, per què no, lloar les ja duites a terme.

El problema bàsic que copeja dia a dia el poble on visc és el tràfic rodat.

Està en projecte una ronda de circumval·lació que servirà, indubtablement, per a oxigenar el nucli urbà, però no solucionarà la qüestió si els ciutadans no posem de la nostra part el necessari.

En un poble no existeixen distàncies amics meus.

Vaig viure durant més de vint anys a Palma i mai vaig anar amb cotxe d'un lloc a un altre. Sempre caminant. L'exercici més recomanable per a un humà és, precisament, caminar.

Avui veig dia després d'altre conciutadans que pugen al cotxe per a realitzar un trajecte molt curt, dins del mateix poble, i així una vegada i una altra. I curiosament aquesta mateixa gent a la tarda, acabades les tasques, va a caminar pel camp. Vaja incongruència, no?

Això suposa que el centre de la població estigui permanentment saturat de vehicles, el que es traduïx en una pèssima imatge, tant per als residents com per els que venen de fora.

La plaça del poble i els seus voltants van ser objecte d'una reforma fa poc. Empedrats fets amb gust que suggerien una peatonització de la zona, que -per les raons que siguin- cap polític s'ha atrevit a convertir en realitat.

La solució, i així l'hi vaig dir al batle ahir personalment, només pot ser una. Es va parlar en el debat de campanyes en projecte d'això i d'allò altre. La primera campanya que ha d'adoptar el consistori és conscienciar als ciutadans que per a desplaçar-se d'un lloc a un altre dins del nucli urbà no es pot agafar el vehicle (només, clar està, en comptades excepcions).

CAMINA!

Esperit lliure?

A tots ens agrada rebre l'afecte i l'atenció dels altres.
Ens fa sentir bé.
És tan agradable rebre afecte i reconeixement!

El problema apareix quan es converteix això
en una necessitat prioritària.

Arribats a aquest punt deixem de ser nosaltres mateixos
i ens convertim en el que els altres volen que siguem.

Llavors passa que no ens reconeixem,
canviam el que sigui mentre agradem.

Depèn de qui tinc davant dic una cosa o altra,
em comporto d'una manera o altra.

Tot això ens du a perdre la personalitat pròpia.
El "què diràn" entre en joc.

I aquest comportament ens pot dur:

a ocultar la veritat,
o allò que crec que sabem que no agradarà;

a justificar-nos contínuament;

a no actuar davant les injustícies
per por del rebuig;

a consumir allò que està més de moda
encara que ens senti fatal;

a frustrar-nos quan ens critiquen
i duen la contrària;

a deprimir-nos quan algú ens diu
que no li agrada res de nosaltres;

a comparar-nos amb altres contínuament,
sentint-nos inferiors;

a intentar agradar contínuament als altres.

Esperit lliure.
Vaig llegir fa dos dies aquestes paraules
i m'inspiraren aquest post.

Salut... i llibertat!!

Ciutat vs poble

En una gran ciutat tens,
entre altres circumstàncies:

Major possibilitat de trobar a persones afins
a tu i a les teves aficions.

Oferta molt més quantiosa de botigues
i de productes a preus més econòmics.

Llocs concorreguts pels quals passejar,
restaurants, sales de cinema,...

Normalment ets un perfecte desconegut
per a la gent que trobes en el carrer.

No tens per què preocupar-te de la vida de ningú,
i ningú es preocupa per la teva.

No et sents incòmodament observat,
ni en la necessitat d'haver d'anar dient
"hola", "i "bon dia",
a la gent amb que et creuis.

Visc en un poble, en el meu.
No tinc imperiosa necessitat quotidiana de res d'això.

Un poble té emperons,
però molt, molt d'encant.

Qüestió d'èpoques

Kramer.

El dia que un publicitari –Dustin Hoffman- aconsegueix el millor contracte de l'agència, la seva dona –Meryl Streep- li comunica que l’abandona, a ell i al seu fill de 7 anys. Comença així una dura etapa en la qual haurà d'exercir de pare solter d'un nin petit que troba a faltar a la seva mare i, al mateix temps, haurà de dedicar tota la seva energia en el treball.
Quan després d'un temps sembla que la relació amb el seu fill va millorant, la mare apareix per a demanar la custòdia del petit.

Aquesta pel•lícula, Kramer contra Kramer, que data de 1979, apareix en la programació televisiva prevista per a avui, no record bé en quin canal.

Quan la vaig veure per primera vegada en una sala cinematogràfica –crec que en la seva estrena- record com em va impactar el drama de la separació física d'una família (el divorci no existia a Espanya). Alguna llàgrima se'm va escapar, fins i tot.

Fa poc vaig tenir ocasió de veure de nou aquest film, ja amb el divorci plenament assentat en el nostre país (avui als 3 mesos de les noces et pots divorciar amb caràcter definitiu), i no em vaig immutar gens ni mica amb aquest film.

Hauré perdut sensibilitat o és qüestió d'èpoques i costums?



Majòrica.

Qüestió semblant, encara que és molt diferent, és el va succeir amb la Companyia Xesc Forteza. Aquesta obra teatral, comèdia, interpretada amb gran mestratge pel propi Xesc, Mary Santpere, Margaluz i Joan Bibiloni, alguns ja morts, va ser reposada també fa poc en televisió.

En una de les escenes Xesc, amb tó graciòs, li diu a la seva esposa (Santpere) “si no te'n vas d'aquí et pegaré una pallissa...” o alguna cosa similar, pero per fer una gràcia, en pla còmic.

Quan va ser interpretada per primera vegada tampoc no em vaig immutar per aquella frase, és més em va fer riure.

Avui, en canvi, amb l'assumpte de violència domèstica de trista moda, la veritat és que sona fatal, i no fa cap rialla. Ni una.

Aqui hem millorat.
Segur.
No?

Crisi? quina crisi?

El món està en crisi,
no és frase nova per a ningú.
Lamentablement.
Ens hem creat absurdes necessitats de coses materials,
com ara jo mateix aquest ordinador,
que uso per a llegir blogs i escriure en ells.
Treballa l'humanitat, l'anomenat primer món,
per a cobrir absurdes despeses fixes
que a primers de mes afloren en els comptes bancaris.
Necessitats que ens hem creat, sense límit.
Coses que, en absolut, converteixen a un en feliç.
La felicitat, màgica paraula,
te la donen les petites coses, crec,
com estar al costat dels que t'estimen,
prendre un plàcid bany a la mar quieta i neta,
una senzilla excursió per una muntanya,
també –per què no- practicar un esport o,
simplement, tenir vacances, que no és poc.
La gran crisi col·lectiva mundial és una suma
de milions de petites crisis individuals,
conseqüència d'adquisició de bens materials
que –rares vegades- donen a un la felicitat.
El que ara escriu, s'inclou, evidentment,
i per desgràcia, en aquest gran, enorme, col·lectiu.
Tornem idò, si podem, als valors primitius,
i diguem, com va dir Supertramp en 1975,
Crisis? What crisis?