Quart Creixent

En el post sobre el 7è aniversari del 11S un dels comentaris posava en dubte que l'home hagués arribat a la lluna. M'ho havia plantejat alguna vegada.

Em crida l'atenció la influència que pot exercir la lluna sobre nosaltres, en el creixement del cabell per exemple.

La lluna ens influïx en el nostre estat d'ànim, varia la nostra vitalitat, capacitat intel·lectual, sensibilitat, etc. El seu cicle de 28 dies, que és la durada d'una volta completa al voltant de la terra, afecta amb la vibració específica segons la fase que es troba.

He llegit que un dia abans de la fase de Quart Creixent, o el mateix dia, t’has de tallar els cabells si vols que creixin llargs i de forma ràpida; i en el cas de les dones específicament, es recomana que es tallin només les puntes del cabell. I encara, pels puristes, preferiblement s’ha de fer això a partir des de les 12 del migdia i fins a les 18.00, a causa de l'elevació de la Lluna sobre l'horitzó, ja es registra un increment progressiu de l'atracció lunar.

La part lluminosa de la Lluna durant aquesta fase té la forma d'un cercle partit just a la meitat (semicercle).

Em crec tot això del cabell perquè tota la vida ho he escoltat, però quant al que ve ara sóc totalment escèptic: també he llegit que l’anomenat primer Quart Creixent és un moment d'emprendre projectes i de fer negocis –i que els tractes econòmics donaran fruit en uns deu dies-; que una lluna tan prima és el millor horitzó per a iniciar una relació; que s'assimilen més els aliments que en altres fases, per tant és dolenta època per a començar una dieta; i que és bona època per a començar entrenaments físics, esportius i laborals, estrenar una nova casa o un nou cotxe.

El dia 8 d'agost de 2008 es va iniciar una fase de Quart Creixent. Estava jo immers en les meves vacances i tot rodava vent en popa.
El 7 de setembre, ja aficat del plé en les meves activitats, es va iniciar de nou aquesta fase. Tant influx positiu lunar va haver en la meva vida? No ho puc creure.
Ara començarà novament aquest cicle el dia 7 d'octubre. Li pararé especial atenció. A veure si posem algun projecte en marxa el dia 7 d'octubre. O, almenys, ens tallem els cabells.

PD: Una dona bastant arribada a mí, que va morir, em diguè: "si et talles les ungles en dilluns capvespre, tot t'anirá bé".
Quan hi penso, ho faig... per si acàs.

Crisi? quina crisi?

El món està en crisi,
no és frase nova per a ningú.
Lamentablement.
Ens hem creat absurdes necessitats de coses materials,
com ara jo mateix aquest ordinador,
que uso per a llegir blogs i escriure en ells.
Treballa l'humanitat, l'anomenat primer món,
per a cobrir absurdes despeses fixes
que a primers de mes afloren en els comptes bancaris.
Necessitats que ens hem creat, sense límit.
Coses que, en absolut, converteixen a un en feliç.
La felicitat, màgica paraula,
te la donen les petites coses, crec,
com estar al costat dels que t'estimen,
prendre un plàcid bany a la mar quieta i neta,
una senzilla excursió per una muntanya,
també –per què no- practicar un esport o,
simplement, tenir vacances, que no és poc.
La gran crisi col·lectiva mundial és una suma
de milions de petites crisis individuals,
conseqüència d'adquisició de bens materials
que –rares vegades- donen a un la felicitat.
El que ara escriu, s'inclou, evidentment,
i per desgràcia, en aquest gran, enorme, col·lectiu.
Tornem idò, si podem, als valors primitius,
i diguem, com va dir Supertramp en 1975,
Crisis? What crisis?

Rick Wright

Avui he fet un post al blog des cans vells i quan l'he vist no he pogut ressistir-me a penjar-lo aquí. Ho faig idò:

Dilluns passat va morir es ca vell Rick Wright, tecladista i membre fundador de Pink Floyd, a nes 65 anys víctima de cancer.

En Wright mai va cridar massa s’atenció a sa banda, en part eclipsat per en Roger Waters i en Dave Gilmour, però com a compositor va fer aportacions importantíssimes en “Dark Side of the Moon” (va ser es compositor de “Great Gig in the Sky” i “Us and Them”) i cançons com “Shine on You Crazy Diamond”.

En Rick va estar fora de sa banda durant un temps, quan gravaven The Wall es va acabar barallant amb en Waters i va amenaçar de cremar qualsevol gravació feta tret que ell hi fòs. A nes final va decidir anar-se però va ser contractat com “músic extern” durant sa gira de s'àlbum.

Durant “The Final Cut” no va participar de cap manera però a 1987, amb un Pink Floyd sense en Roger Waters, va tornar per a col•laborar en “A Momentary Lapse of Reason” (apareix com a músic convidat per problemes legals).

En “The Division Bell” ja va estar 100% reintegrat a sa banda, va ser co-autor de 5 temes i va participar en sa gira mundial.

Fora de Pink Floyd va tenir diversos projectes solistes, es primer en 1978, “Wet Dreams” que ho considerava un total error. En 1984 va fer una banda que es deia Zee, que va tenir un sol disc: “Identity”. En recents anys va participar amb en David Gilmour en una cançó i sa gira des seu últim disc, “On an Island”.

En Richard Wright, a sa foto tot sol, passarà a s’història com s'home que va sobreviure a ses dues morts des grup: sa primera va ser, s’inevitable marxa den Syd Barret, destrossat per una malaltia mental desencadenada per consum de LSD. Barret es va separar de Pink Floyd en 1968 i, encara que va viure fins a juliol de 2006, després des grup va deixar sa música i es va convertir en un ciutadà anònim a nes que, amb una vida estable, li feia poca gràcia que algun fan despistat li recordés sa seva anterior vida d'artista.

Sa segona mort de Pink Floyd va tenir lloc després de s'aparició, en 1979, de The Wall. Durant sa gravació des disc, Wright va ser despedit per en Roger Waters, en aquesta època lider absolut de sa banda. Curiosament, es caràcter flemàtic den Wright el va salvar de sa ruïna: es teclista va continuar com músic de sessió durant sa gravació des disc i sa posterior gira. Com aquesta va ser un desastre econòmic -principalment per culpa de sa megalomanía escènica de Waters, que va arruïnar a sa banda amb una desorbitada producció-, va ser s'únic dels quatre que es va salvar de sa bancarrota.


Personalment, Pink Floyd, ja ho vaig dir a sa meva presentació cavellística, sempre han estat es meus. Em vaig desplaçar a Barcelona devers 1996 per a veure un directasso i mai ho oblidaré. M’han fet disfrutar molt, molt, durant anys. Vagi s'homenatge per en Rick Wright.

Aigua

Es comenta al twitter que és temps de llampuga, temps de verderol.

Animals que viuen en l'aigua, el seu hàbitat, en definitiva.

Aigua, esència de vida. Un vuitanta per cent de noltros som aigua, sempre ho he sentit. I diuen que hem de beure, al manco, dos litres diaris d'agua pura, incolora, insípida i inodora. Amb aquests adjectius, quina poca cosa sembla aquest líquid element...

"Vivim una greu crisi mundial en el Planeta Blau, el Planeta Aigua". Així comença la 'Declaració Ètica de l'Aigua', un document que forma part de la 'Carta de l'Aigua', manifest de conclusions de la Expo Saragossa, llegit per Federico Mayor Zaragoza, exsecretari general de la Unesco, el passat diumenge en la sessió de clausura de la Fira Internacional.

"El fet que 1.100 milions de persones no tinguin accés garantit a l'aigua potable, i que com a conseqüència d'això morin 10.000 persones cada dia és l'expressió més brutal d'aquesta crisi", continua la declaració, signada fins al moment per 16 personalitats mundials, entre els quals estan Mijail Gorbachov, Marina Silva, Cristina Narbona, Vandana Shiva, Danielle Mittérrand o Mario Soares.

* * * * *

"No t'estableixis en una forma,
adapta-la i construeix la teva pròpia,
i deixa-la créixer,
sigues com l'aigua.
Buida la teva ment,
sigues amorf, moldeable,
com l'aigua.
Si poses aigua en una tassa
es converteix en la tassa.
Si poses aigua en una botella
es converteix en la botella.
Si la poses en una tetera
es converteix en la tetera.
L'aigua pot fluir o pot xocar.
Sigues aigua amic meu."

Ho va dir en Bruce Lee en la seva última entrevista televisiva abans de la seva mort, el 9 de desembre de 1971. Aquesta frase de Bruce Lee, que resumeix gran part de la seva filosofia essencial, fa referència al principi taoísta del Wu wei o principi de l'acció natural no forçada.

'Be water, my friend'.
És el poder de l'aigua.

Avui fa set anys

Avui fa set anys, havent dinat, estava mirant la televisió.
Unes imatges em van deixar atònit.
Una de les torres bessones de NY tirava fum i foc.
Al cap d'una estona vaig saber que un avió havia impactat contra l'edifici.
Com era possible que un avió impactés contra aquella torre?
Al principi em resistia a imaginar que allò podia ser un atemptat.
El propi feien els comentaristes de televisió.
Va ser quan vaig veure en directe el segon impacte quan ho vaig comprendre.
Però, qué va succeïr? Això pareix que encara no s'ha aclarit.


La pàgina web www.voltaire.org ha publicat un article titulat "les 115 mentides de l'atemptat del 11 de setembre".
Segueix sense haver una versió oficial sobre els atemptats del 11 de setembre de 2001.
L'esmentada pàgina web afirma que no s'ha obert investigació judicial alguna sobre els propis atemptats ni la menor investigació parlamentària; que no hi ha més que una versió governamental recollida en un informe presentat per una comissió presidencial; i que el professor David Ray Griffin, autor d'una obra en la qual estudia aquest informe, va trobar 115 mentides que enumera al enllàç referit.
Entre les hipotètiques mentides de que parla aquesta web, crida l'atenció l'omisió del fet que l'edifici n° 7 del World Trade Center (contra el qual no es va estavellar cap avió i que només va sofrir petits incendis molt localitzats) també es va desplomar, com si d'una explosió controlada es tractés, fet sobre el qual l'Agència Federal per al Maneig de Situacions d'Emergència (FEMA) va confessar que no podia oferir cap explicació.


Altra qüestió que crida l'atenció. Quant a l'atemptat sofert el mateix dia en el Pentàgon, Washington, a pesar que es va dir en el seu moment que havia estat un impacte d'un tercer avió classe boeing, no s'ha trobat mai cap resta d'avió en la zona, segons les fonts citades.
Arran de la publicació del llibre "La Gran Impostura, cap avió es va estavellar en el Pentàgon" per una casa editora parisenca, el seu autor Thierry Meyssan es va convertir en el blanc dels grans mitjans de comunicació del seu país.
Meyssan escriu amb la precisió d'un rellotger. Dates, llocs, dades, noms i documents oficials i tot tipus de fonts són citats. Afegix a més els links d'Internet perquè els lectors ho puguin verificar, molts d'ells d'institucions oficials.
Aquesta animació video (especialment recomanada) realitzada per Derren Williams va ser difosa en el transcurs del mes de juliol 2004 en el lloc web pentagonstrike, basant-se en els principals arguments del llibre «La Gran Impostura». La investigació revela les principals incoherències de la versió oficial de les autoritats nord-americanes respecte a l'atac al Pentàgon, esdevingut el dia 11 de setembre de 2001.
Ens hem de creure tot el que se'ns comunica? Hem de cercar més explicacions a les oficialment ofertes/rebudes? Aquesta és la qüestió.

Sor Madonna, reina del triatló

Quin coratge que he agafat!

Sister Madonna Buder, Sor Madonna, és una monja triatleta de 78 anys, amb més de 200 triatlons i 13 Ironmans damunt l'esquena.

El Ironman és la prova més exigent del Triatló. Consta de 3.800 m. de natació, 180 km. de ciclisme i 42,2 km. de pedestrisme (ó trot).

He trobat aquest video, en anglès justament, que mostra a Sor Madonna en plena activitat.

Hem de pensar que tots ho podem fer o té ajuda divina aquesta Madonna, menys popular que na Ciccone? :)



Sor Buder va establir en 2005 el record de les participants majors de 75 anys d'edat, amb 15 hores 54 minuts 16 segons.

En el mateix any, Robert McKeague (foto), un "jove" de 80 anys va aconseguir creuar la meta abans del tancament de la carrera, 16:21:55 hores després d'haver iniciat-la, pel que es va convertir en el primer home de ferro amb mes de 80 anys. Innecessari esmentar que tots els participants, independentment de l'edat, disputen les distàncies completes. Tots ells contribuïxen a un dels grans mites de l'esport: IRONMAN.

Hem de trobar la recepta!

Nou reines

M'han fet col•laborador del blog de la galeria d'art Ca'n Dinsky & Co., el que representa un honor.

Aquesta gent ha pres la loable iniciativa de organitzar cicles de cinema. El darrer mes d'agost es va desenvolupar el cicle de cinema de bogeria. Vaig veure el film "Elling" i vaig fer els comentaris que podeu veure clicant aqui.

Dijous passat començà el cicle de cinema argentí, que constará de quatre films, i es durá a terme aquest mes de setembre. Vaig veure "NUEVE REINAS". Per estrenar-me com a col•laborador del blog de la galeria d'art Ca'n Dinsky, he redactat el post que a continuació transcric:

""Hola, amics de Ca’n Dinsky.

En agraïment al tracte que m'heu dispensat, oferint-me ser col•laborador d'aquest blog, tractaré d'iniciar un debat damunt l’últim film que hem tingut ocasió de presenciar en Ca’n Dinsky, que ha inaugurat el cicle de cine argentí.

Començaré parlant del director (Bielinsky?). Si s'estrenava amb aquesta pel•lícula, segons tenc entès, extraordinari. Ha tractat el tema amb sutilesa i acert. Ja abans de començar el film, en la galeria d’art, vaig tenir ocasió de comentar a alguns assistents el problema que representa per a mi el llenguatge col•loquial argentí, que s'aguditza més encara en NOU REINES, atès que als protagonistes, dos estafadors de segona fila, els vaig entendre a dures, dures penes.

El film tracta molt bé l'assumpte de la picardia criolla, conseqüència de la delicada situació econòmica que atravessa Argentina. Mostra a la perfecció els enganys maquinats pels protagonistes per a aconseguir fàcilment el que és dels altres.

Arriba a Argentina un empresari gallec (afortunadament, perquè a aquest sí se li entenia tot, en un “perfecte castellà”) i els timadors Juan i Marcos preparen un pla que els ha de convertir en rics: vendre'ls una sèrie falsa de segells, denominada les “nou reines”. Després d'una successió de mentides, enganys i situacions increibles, resulta que l'alumne és qui estafa al mestre (referint-me als dos protagonistes). Aquesta és la sorpresa final. La moralitat del film sembla ser “no et fiis de ningú”.

No vaig entendre bé dues coses malgrat tot el que he dit:
1.- El paper que juga l’al•lota de l'alumne i germana del professor. Que sigui capaç de formar part del pla en contra del seu propi “germà”. És que a aquesta dona no la vaig entendre per res.
2.- La fallida del banc amb tothom allà intentant recuperar els seus estalvis. M'han explicat que el grup estafador que al final jugava a les cartes sabia que el banc estava prop de la fallida i que això formava part de la trama.

M'ha agradat amb matisos. Esper veure millors films en aquest cicle.""

Bon estat d'ànim

Tenc un bon estat d'ànim.
Tenc salut.
Els meus també.
Per això escric.
I preparo posts, il·lustrats.
I acudeixo a altres blogs,
en els quals m'agrada intervenir, aportar.

Intent no descuidar les meves tasques.
És difícil.
Vindran moments dolents.
Sempre arriben.
Espero que falti molt per a això.
Mentres tant, gaudim.
Vosaltres, que veniu a llegir tot això.
Jo, que ho escric.

Gràcies, Marta,
pel gran (enorme) agost que m'heu donat,
per deixar-me ser un ca vell,
i per recolzar-me en les meves iniciatives.

Que passeu tots un bon dia.
I el tòpic màgic que no falti: salut!

Un poc de poble

Tenim a ca nostra una invitació de l'Ajuntament. Haurà de venir molt malament el dissabte perque no vagi a l'Església Nova a escoltar com va nèixer Son Servera. Direm coses per aquí.


El passat mes d'agost vaig ser a dues berbenes en el poble de Sant Llorenç des Cardassar. Vaig tenir la sensació d'estar a ca nostra, ja que en la primera vetllada actuaren els meus amics cans vells Detroit (ex-Karronya), i abans ho havia fet Tomeu Penya, serverí d'adopció durant molts anys i bon amic també, encara que vilafranquer avui a tots els efectes.


I en la segona berbena van actuar els grups Tutu-pa, que tenen -almenys- un serverí, en Joan (ja direu si n'hi ha més), i Anegats, integrats per en Pep, en José Juan i en Jaume (ja ex bateria), companys de futbet d'un servidor -quina sort tenir amics!-.
La veritat és que estic orgullós de la bona música que vaig poder escoltar en el poble veí, on Son Servera va arrassar.
Quin èxit! Disfrutarem els que hi erem. Vaig respirar com poques vegades autèntic ambient cavellístic.

PD: Fent cas a un comentari d'aquest post, gràcies Marta, he de demanar disculpes a Sa Timbalada, estimada banda de percussió, per no parlar del seu èxit a Sant Llorenç. Me perdonareu, timbalers/eres?
Anau a s'enllàc i veureu videos i fotos. Es que, ho torn dir, Son Servera va arrassar!

Stairway to Heaven

Stairway to Heaven és una extraordinària cançó del grup rocker britànic Led Zeppelin. El llançament de la cançó és considerat per molts un dels punts culminants de la història del rock.

Stairway to Heaven, del quart àlbum de Led Zeppelin, es va començar a compondre durant les sessions de gravació de Led Zeppelin III, a Bron-Yr-Aur, Gal·les, però fou acabada a Headley Grange, Hampshire, i finalment gravada als Island Studios, Londres, al desembre de 1970. No està del tot clar si el títol està inspirat en una pel·lícula.

Led Zeppelin, quartet musical britànic considerat com un dels pioners del Rock dur o Hard Rock, es va considerar una de les bandes més influents dels anys 70. Són els autors del tema que titula aquest post, considerat per molts com una de les millors cançons de l'història del Rock. La seva carrera començà el 1968 fins el 1980 i el grup tingué una única formació invariable:

* Robert Plant (Staffordshire, Anglaterra, 20 d'agost del 1948): veu, harmònica.
* Jimmy Page: (Heston, Middlesex, Anglaterra, 9 de gener del 1944): guitarra.
* John Paul Jones (Sidcup, Kent, Anglaterra, 3 de juny del 1946): baix, teclats, mandolina.
* John Bonham: (Redditch, Anglaterra, 31 de maig del 1948 - Windsor, Anglaterra, 25 de setembre del 1980): bateria, percussió.



Aquesta versió en directe la vaig descobrir fa poc a YouTube. M'ha agradat tant que l'escoltada moltíssimes vegades, tant a ca meva (aquest espectacular directe) com dins el cotxe (gravació d'estudi). La vaig penjar ja al blog dels cans vells, com haureu vist al post de presentació d'aquest blog, on hi ha l'enllàç.

El 'solo' de guitarra de'n Jimmy Page és de lo millor que he escoltat mai. No el vos heu de perdre. Comença al minut 6:00 del tema.

Hi haurà més posts musicals. Però havia de començar amb aquest 'temazo', que ja vaig poder disfrutar de jovenet i ara he pogut recuperar.

La llibertat d’opinió

El blogger Jaqme, gran amic meu -i més encara d'una germana meva-, ahir deia al seu blog que "Spinoza va patir un atemptat per defensar que la llibertat d'expressió era un dret que havia de passar per damunt la religió i el poder establert. Tota la vida (allà pel segle XVII, a Holanda) va defensar la llibertat d'opinió dels individus, i va demanar que el poble havia de triar als seus governants. Gràcies a gent com aquesta, de la qual avui ningú se'n recorda, a Europa tenim llibertat d'expressió i democràcies. Per això a Spinoza se'l va considerar, paraules (d'un bisbe) textuals, "l'home més malvat del segle" i va morir sol i odiat per la majoria."

Davant aquestes manifestacions, he volgut saber qui va ser Spinoza, i per això he entrat a Viquipèdia:

En Benedictus de Spinoza (24 de novembre de 1632 - 21 de febrer de 1677), també anomenat Baruch Spinoza va néixer a Amsterdam al si d'una família jueva d'origen portuguès. Educat per exercir de rabí, acabà expulsat de la comunitat jueva per la seva actitud crítica.

L’expulsió de la sinagoga en la seva joventut, que implicà la prohibició a tot jueu de tractar amb ell, i els esforços dels calvinistes per controlar la vida pública als Països Baixos són el rerefons del Tractat que respon assegurant que “la veritable finalitat de l’estat és la llibertat”, especialment la llibertat d’opinió, i que “aquesta llibertat no només es pot concedir sense prejudici de la pietat i la pau de l’estat, sinó que amés, suprimint-la, es suprimeix la pau de l’estat i la pietat”.

La facultat de raonar lliurement és un dret natural, que en Spinoza és una força irrenunciable, i és inútil que un estat s’esforci en suprimir-la: “allò que no pot ser prohibit, és necessari permetre-ho, tot i que de vegades comporti algun dany”.

Seguint a Hobbes, Spinoza creu que la societat es forma per individus que, buscant seguretat, renuncien al dret que tenen a actuar per pròpia decisió, però que en cap moment renuncien al dret a raonar o jutjar. I “la finalitat de l’estat no és pas convertir els éssers racionals en bèsties o autòmats, sinó aconseguir que les seves ments i el seu cossos es desenvolupin amb seguretat”.

Els estats i les religions que busquen constantment controlar les paraules i el raonament dels ciutadans acumulen fracàs rere fracàs perquè tot i impedir que els homes parlin no poden impedir que pensin i com més s’esforcen en treure’ls-hi la llibertat de parlar, més s’esforcen els ciutadans en lo contrari.

La diversitat d’opinions és natural i “com menys llibertat tenen els homes, més allunyats s’està de l’estat natural i amb més violència, per tant, és necessari governar.”

Les manifestacions entre cometes són textuals de la seva obra "El Tractat teològic i polític" ("Tractatus Theologico-Politicus" a l’original) és la segona i última obra publicada en vida per Baruch Spinoza.

Gràcies Spinoza.

PD: Un dels comentaris a aquest post (el 2ón) mos du a un link de notable interés.

Record per ell

En Tomeu, mon pare.
El vaig perdre a l'any 1983.
M'ha fet molta falta.
Presentat que ha estat el blog, un record per ell.
Ufff.

Primer post, presentació

Avui comença una nova etapa per a mi.

Em vaig aficionar fa uns mesos als blogs. M'agrada visitar-los i fer comentaris sobre els temes que m'interessen, participar en definitiva.

He col·laborat últimament en dos, i encara ho faig: el blog dels CANS VELLS, amb el qual em sent molt identificat, i el blog de Sa Timbalada de Son Servera.

Però he sentit la necessitat de tenir el meu propi blog, que ara arranca amb aquest mini-post de presentació.

La imatge que veieu a la dreta, plena de pau i tranquil·litat, tan necessàries després d'un agost de platja, sopars, berbenes i festes (vacances, en definitiva), està presa en el Port Vell, en la meva Localitat, fa uns dies.

Esper que tú, que ara llegeixes aquest post en puguis llegir molts més i discutir, debatre i rebatre qualsevol tema que s'iniciï en el blog que avui comença la seva vida. Si així ho fas, serà perquè entres a visitar-lo, i això m'honrarà i animarà a seguir.

Una abraçada.
Miquel Bua.