Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris MITES. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris MITES. Mostrar tots els missatges

dissabte, 2 de gener del 2010

Pink Floyd, Barcelona 1994


Estadi Olimpic, Barcelona, 27 de juliol de 1994. Allà era jo, a veure els meus. Dret damunt el terreny de joc, amb les grades a reventar de gent.

Els assistents mai no podrem oblidar aquell torrent de so dels helicòpters (de l'album The Wall) amb fosca total i aquells llums tipics de camp de concentració cercant-nos pel terreny de joc de l'Olimpic.

Havien publicat en març d'aquell mateix any The division bell, i començaren a Miami la seva gira mundial. Sort duguerem que decidireu aterrar a Barcelona. Si no, difícilment vos haguès vist en directe. Un somni.

Llàstima de les absències dels dos grans líders de la banda: el desaparegut Syd Barret, alma mater dels Pink Floyd dels anys 60 (el tema Wish you were here va dedicat a ell), i Roger Waters, líder del grup dels anys 70. Aquest darrer separat del grup per greus descrepàncies amb la resta d'integrants.


La veu de Dave Gilmour ja no tenia la mateixa energia, però els Floyd d'aquell vespre, el propi Gilmour (guitarra y veu), Nick Mason (bateria), i el desaparegut Richard Wright (teclats y veus) s'havien reforçat amb un teclista (Jon Carin), un guitarrista (Tim Renwick), un baixista (Guy Pratt), un saxo (Dick Parry), un segon bateria (Gary Wallis) i un coro format per tres al·lotes.

Els llums i els raigs làser mesclats amb la tempesta van crear un ambient fantasmagòric. Les armes que utilitzava Pink Floyd aquell dia eren (font El Pais, hemeroteca):
- 250.000 watts de so estèreo
- 100.000 watts de so quadrafònics
- 300 altaveus
- 350 focus de diverses intensitats
- L'energia de sis companyies elèctriques
- 8 autobusos
- 49 camions
- 1 avió privat
- 700 tones d'acer per l'escenari.

El millor concert que he vist mai.

dilluns, 27 de juliol del 2009

Arrassam a França

És normal que els francesos no ens puguin veure gaire.
Anem a fer un senzill repàs a les vint darreres edicions de les dues proves esportives més importants que organitzen.



LE TOUR


Campions espanyols


1988 Perico Delgado
1991 Miguel Indurain
1992 Miguel Indurain
1993 Miguel Indurain
1994 Miguel Indurain
1995 Miguel Indurain
2006 Oscar Pereiro
2007 Alberto Contador
2008 Carlos Sastre
2009 Alberto Contador




ROLAND GARROS


Campions espanyols


1993 Sergi Bruguera
1994 Sergi Bruguera
1998 Carlos Moyà
2002 Albert Costa
2003 Juan Carlos Ferrero
2005 Rafa Nadal
2006 Rafa Nadal
2007 Rafa Nadal
2008 Rafa Nadal



Els darrers 20 anys hem guanyat 10 Tours i 9 Roland Garros. Total 19. Espectacular!
Quants n'han guanyat ells? Zero 'patatero'. I dins ca seva. Iavonereeeeu!?

dimarts, 30 de juny del 2009

Temps d'homenatges

S'ha xerrat la setmana passada molt del Rei del Pop, mort als 50 anys. Michael Jackson va ser víctima d'una infància gens apropiada que el va dur a fer tot tipus d'excentricitats i a la recent mort física, si bé -com he llegit avui a un comentari a un blog que visito habitualment- havia mort feia molt de temps.

Un estudi recent del Centre de Salut Pública de la Universitat John Moores de Liverpool establix que pertànyer a una banda de rock (ara no entrarem en detalls de si la música de Jacko era pop o rock) és una professió d'alt risc i, sobre una mostra de més de mil músics, determina un elevat índex de mortalitat prematura, concretament d'una edat mitja de 42 anys a EEUU i de 35 a Europa.

Anem a veure:

Kurt Cobain, capdavanter i cantant de Nirvana, malaltís, depressiu i addicte a les drogues, es va suïcidar en la seva casa disparant-se en el cap amb una escopeta en 1994, als 27 anys.

Bob Marley, icona de la música Reggae i profeta del moviment Rastafari, en 1976 va sobreviure a un intent d'assassinat després de rebre diversos tirs de pistola, però no ho va aconseguir en la seva lluita contra el càncer en 1981 als 36 anys.

Elvis Presley és i serà sempre El Rei, l'estrella més rutilant del Rock & Roll. En els seus últims anys de vida es va abandonar als excessos en les drogues i l'alimentació, el que va derivar en una absoluta decadència i una deterioració tanta físic com psíquic, fins que va ser trobat mort en la seva casa en 1977 als 42 anys.

John Lennon, després de la dissolució de The Beatles, va desenvolupar una notable (i massa breu) carrera en solitari com cantant i compositor, marcada per un profund compromís ideològic i polític de tendència pacifista. Va morir assassinat a tirs per un fan prop del seu habitatge en el cèlebre edifici Dakota de Nova York, en 1980 als 40 anys.

Jimi Hendrix, espectacular guitarrista, músic innovador i experimental, mestre de la psicodelia, la imatge més recognoscible del mític festival de Woodstock'1969. La seva estranya mort es va produir a l'asfixiar-se amb el seu propi vòmit mentre dormia, després d'haver mesclat alcohol i somnífers, en 1970 als 28 anys.

Freddie Mercury, cantant, compositor i pianista del grup Queen, un dels artistes més carismàtics i inoblidables del panorama del Rock. El seu nom es va afegir a la llarga llesta dels morts a causa de la Sida en 1991, als 45 anys.

Keith Moon, l'influent i revolucionari bateria de The Who, era conegut pel seu estil de vida autodestructiu i pels seus habituals excessos amb l'alcohol i les drogues. Finalment va morir per una sobredosi de pastilles mentre dormia. En 1978 als 32 anys.

John Bonham, bateria de Led Zeppelin, també era famós per les seves múltiples addiccions. La seva mort es va produir a l'ofegar-se amb el seu vòmit, després d'una borratxera bestial per haver consumit prop de 40 vodkas, en 1980 als 32 anys.

Janis Joplin va ser sens dubte la gran dama blanca del Blues i el Rock & Roll. Polèmica, emotiva i visceral, era consumidora de tot tipus de drogues. Va morir d'una sobredosi d'heroïna en un hotel d'Hollywood, en circumstàncies una mica misterioses i contradictòries, en 1970 als 27 anys.

Jim Morrison representa a la perfecció el paper d'ídol llegendari i maleït. Intel·ligent i visionari, el líder de The Doors era també addicte a gairebé tot, fins que va aparèixer mort en la banyera del seu pis després de sofrir un atur cardíac, en 1971 als 28 anys.

Otis Redding, el Rei del Soul, un cantant irrepetible amb una personalitat arrolladora. Va morir tràgicament en un accident aeri en 1967 als 26 anys.

Sid Vicious, va ser el baixista del grup Sex Pistols i una figura icónica del punk. Va Estar involucrat en el naixement del punk però va morir en 1979 d'una sobredosi de drogues amb tan sol 21 anys.

Ritchie Valens, va ser un cantautor i guitarrista d'origen mexicà. Un pioner del rock and roll i un precursor del moviment chicano de rock, la carrera de Valens només va durar vuit mesos. Durant aquest temps, no obstant això, es va anotar diversos èxits, en particular, "La Bamba". El 3 de febrer de 1959, en el que es coneix com El Dia que Va morir la Música, Valens va morir en un accident d'avió en Iowa, als 18 anys d'edat.

Conclusions:
Segur que hi ha alguna errada.
Segur també que m'he deixat algún monstre de la música mort prematurament.
Seguríssim que heu disfrutat de veure aquesta mostra d'inoblidables que durant tants d'anys ens han fet disfrutar.
Com es pot fer tant en tan poc temps?
Què joves ens deixaren!
Descansau en pau Michael i tots.

dilluns, 9 de març del 2009

Morrison Hotel

Morrison Hotel és un maravellós àlbum llançat en 1970 per The Doors, el cinquè d'estudi de la seva carrera.


Després que el seu anterior treball The Soft Parade, no fos molt bé rebut pel públic, la banda decideix regressar a un estil marcadament Blues.


Així, les lletres es fan més desenfadades, encara que el geni intel·lectual de Morrison segueix fent que resultin complexes.


És un àlbum de marcat caràcter conceptual amb les dues cares del disc clarament diferenciades:

La cara A, (anomenada Hard Rock Cafe), que conté des de Roadhouse Blues fins a Ship Of Fools, i la cara B (Morrison Hotel) des de Land Ho! fins a Maggie M'Gill.


James Douglas Morrison (nascut el 8 de desembre del 1943, i mort el 3 de juliol del 1971) va ser un cantant, escriptor i poeta nord-americà nascut a Melbourne, Florida.


Vocalista i membre principal del grup The Doors.


Sex-symbol provocador, amb un comportament voluntàriament excessiu, veritable ídol de la música rock.


Però també intel·lectual compromès del moviment de la cançó protesta, en particular contra la Guerra del Vietnam.


Tenguè una reputació de poeta maleït, que la seva mort prematura, a París, en circumstàncies no massa esclarides, transformà en llegenda.


Gran herència, Jim.
Gràcies!

dimarts, 17 de febrer del 2009

Fittipaldi!

Avui, a Manacor, estava jo creuant un carrer quan ha passat un cotxe esportiu, renouer, a bastant velocitat i un jove li ha cridat "Fitipaaardi!!!", sí, amb "r".

No he pogut controlar les rialles. Jojojojo. M'ha cridat l'atenció, i m'ha recordat a l'inoblidable campió de fórmula 1.



És un cognom diferent, curiós, que al pertànyer a un exitòs corredor de cotxes, s'ha usat molt com apel·latiu per a diferents situacions: si un es deixa unes enormes patilles, poden dir-li Fittipaldi, sí, però el més normal és que t'adjudiquin el nom del flamant campió si ets un temerari del volant o, en un determinat moment, realitzes una maniobra brusquera amb l'automòbil.


Emerson Fittipaldi (Sao Paulo, 1946) és un ex pilot d'automòbils brasiler, campió mundial de Fórmula 1.

Conegut amb l'àlies de Emmo, Fittipaldi va començar a competir a Europa en 1969 en la fórmula Ford, però al següent any ja va començar a pilotar en Fórmula 1 amb Lotus.

En la seva primera temporada completa, en 1971, va acabar sisè del campionat i a l'any següent va guanyar cinc carreres i el campionat del món amb 16 punts d'avantatge damunt el britànic Jackie Stewart.

Des de llavors i durant vint-i-tres anys va mantenir el lloc d'haver estat el pilot més jove a assolir el campionat, fins que el lloc va ser ocupat en 2005 per en Fernando Alonso.

Més tard va abandonar Lotus para fitxar per l'equip McLaren per a aconseguir el seu segon campionat en 1974. Durant la temporada de F1 de 1974, Emerson Fittipaldi i el seu germà Wilson van formar un equip de F1 enterament brasiler.

Va deixar la Fórmula 1 en 1980 per a, participar en la categoria kart i va guanyar la tradicional prova de les 500 milles de Indianápolis.

També ha donat nom a un conegut grup musical espanyol, Fito & Fitipaldis.

Gran, Emerson.

dimarts, 3 de febrer del 2009

Dhraa, great memories

Un amic meu, que té d'àlies "Es Feroç", un crack resident a Barcelona, en qüestió d'un parell de dies ha pujat unes fotos tremendes al facebook, com una autèntica locomotora.

Entre la multitud de relíquies que ens ha deixat a aquells que compartirem amb ell moltes estones d'oci, m'han cridat l'atenció les targetes VIP que apareixen en les fotos.

Aquest format de tarjeta de crèdit puc assegurar que a l'època era totalment novedós i únic, allà en 1987 ò 88.

Aquest, més vell -tant per l'ús com per el temps que ha passat- és el VIP del primer any d'existència de la macro-disco. Jo els vaig tenir tots dos, evidentment.

Aquest és l'autèntic pòster d'inauguració de Dhraa, que -com no diu de quin any és- ha estat utilitzat recentment per donar a entendre una nova apertura del local vint anys desprès. El devem a Julio Pérez, amic de facebook, que l'ha penjat a allà també.

"Drhaa" va ser una macro-disco de les dècades dels 80 i 90, "open air disco" resaven els seus anuncis, de la que tots els que hi anarem guardam gratíssims records.

Una torre amb escala en espiral, una piràmide, una enorme piscina de disseny, barres de bar per tot arreu, un llamp làsser que es divisava de qualsevol banda i uns aparells de só i luminotècnia que no corresponien a aquella època, sens dubte.

Els periòdics com "Ultima Hora" o "Diario de Mallorca" anunciaven la sala com "les ruïnes de l'any 3000", record.

Vam tenir ocasió de gaudir de directes de grups com Kid Creole and The Coconuts, Immaculate Fools (dues vegades), Nacha Pop, o el mateix Miguel Bosé, l'art del qual m'agrada des que el vaig veure i escoltar allà en directe.

El local tancava el dematí amb un bon sol, i havien de treure fora molta gent, que ningú ho dubti.

Els problemes a Dhraa van arribar amb els controls de alcoholemia. Estava situat en la carretera i no hi havia transport públic eficaç o, si l'havia, no existia consciència d'usar-lo en l'època. Això i les elevades despeses que suposava obrir si no hi havia suficient clientela van dur al seu tancament, tret que existeixi altra opinió més fiable.

S'ha xerrat moltes de vegades de reobrir, sobre tot darrerament al blog més visitat del llevant mallorquí, però...

Un 10 per Dhraa... i per Es Feroç (que té encara els dos VIP que mostren les fotos) i en Julio Pérez, amic de facebook, qui ha guardat les tres relíquies mostrades més avall.

dimarts, 20 de gener del 2009

Herois del comic

Un dels grans reptes de la humanitat és volar, des de sempre.
Tota classe de artilugis han estat inventats per a aconseguir-lo.



Superman no necessita aparells per a fer-lo.
És el meu super-heroi preferit.Des de sempre.
A excepció de quan treballa en el Daily nosequè,
engominat, amb americana fosca i ulleres de montura antiquada.
Aquest que nom Clark Kent no mola.
M'agrada el que vola i té una forçada.

La resta de herois Marvel no em criden l'atenció.
Bé, un poc Spiderman i Batman.
Ah! I en Hulk també m'interessa especialment.
Tal vegada per allò de les superproduccions cinematogràfiques.

No vull oblidar-me de Mr. Increïble i la seva família, aquests de la factoria Disney.










I els dolents classics, què?
Són tan espectaculars, o més, que els bons.
Em quedo amb el Jòker, villà enemic de Batman,
i el espectacular Dr. Octopus.


Què grans els super-herois.

dimecres, 12 de novembre del 2008

Quintos 60

Cada any (aquest serà el tercer), al novembre, ens reunim en la meva localitat els nascuts el mateix any, anomenats “QUINTOS”, per a celebrar que seguim aquí, donant canya per tot arreu.

Per cert, enguany no podré ser al sopar. Vaig a Salamanca el cap de setmana que està previst aquest esdeveniment.

A mem si un any ens decidim, per a donar un poc de glamour al tema, a convidar a certs personatges que també van néixer el mateix any que el que vos escriu.

A veure:

DANIEL BALDWIN, actor
ANTONIO BANDERAS, actor
RAFAEL BENÍTEZ, entrenador de futbol
PIERLUIGI COLLINA, àrbitre
JEAN CLAUDE VAN DAMME, actor
DAVID DUCHOVNY, actor
VICTOR FERNANDEZ, entrenador
LINDA FIORENTINO, actriu
HUGH GRANT, actor
DARYL HANNAH, actriu
TIMOTHY HUTTON, actor
KELLY LE BROCK, actriu
RIMAS KURTINAITIS, jugador de basket
IVAN LENDL, tennista
GARY LINEKER, futbolista
PIERRE LITTBARSKI, futbolista
DIEGO ARMANDO MARADONA, futbolista
LORENZO MILÁ, presentador TV
JULIANNE MOORE, actriu
YANNICK NOAH, tennista
SEAN PENN, actor
JOSE LUIS RODRIGUEZ ZAPATERO, polític
JAMES SPADER, actor
KRISTIN SCOTT THOMAS, actriu
PASTORA VEGA, actriu
RUDI VÖLLER, futbolista
DOMINIQUE WILKINS, jugador de basket

Voldrien venir a Son Servera?
Idò ells s'ho perdràn.

PD: Per cert, tots els que entreu a llegir
(i, per què no, comentar) aquest post,
pensau a votar a sa friki-enqüesta que
veureu més a la dreta. Salut!

dilluns, 27 d’octubre del 2008

Pink Floyd





Estimats amics. Aquests són els meus.
Escriviu el que volgueu.