dijous, 17 de desembre del 2009

Orgull de potencial esportiu



A un mapa mundi som poqueta cosa, quant a superfície dic.
Esportivament, enormes!
Fa ganes de presumir.
Gran moment.


dimecres, 9 de desembre del 2009

Sense fum


M'emprenya molt anar a beure una cervesa i en tornar a casa haver d'extendre la roba que duia a l'aire lliure.

Això no és res. El problema són els pulmons.

A Espanya tot ho feim a mitges. La llei antitabac no ha fet que als locals publics deixi d'haver-hi fum. I això de crear espais per fumadors i per no fumadors dins el mateix local és un doi.

Crec que no hi ha d'haver pol·lèmica: la llibertat de fumar, sí, però la salut dels que t'envolten... què!? La llibertat no existeix si no respectes la del reste de la gent.

També he fumat dins un bar. No hi havia la consciència social que hi ha avui.

No és just que els fumadors passius pateixin enfermetats per la no acció del govern, en minúscula.

Aquest post ha estat objecte d'un gran debat a www.cansvells.com. Entra-hi.

divendres, 4 de desembre del 2009

El Mallorqueta no s'ho mereix!




El cap de setmana un està pendent d'ells.

Ens donen satisfaccions, també ens fan emprenyar.

En definitiva, ens entretenen, i molt.

Fan gran el Club.






-----------------------------------------------------------------------------------
SEPARACIÓ












Aquesta gent interessa poc, més aviat gens, a l'aficionat.

Haurien de passar sense pena ni glòria tots ells.

Cap hauria de ser protagonista mai.

Els que interessen són els altres, els de dins el camp, vestits de vermell.

Com pot ser que a un Club com el nostre, situat a posicions classificatòries d'excel·lència, es parli més d'aquestes persones que dels propis jugadors, o el míster, que són els que aconsegueixen els resultats?

No estic content amb el meu Club. I va 6è a la lliga (el filial, líder a 2ª B). Però a l'Illa, quan es parla del RCD Mallorca, el Mallorqueta, es parla de tot tipus d'escàndols, de tot menys de futbol.

Qùe hem de fer, directius?

dimecres, 2 de setembre del 2009

Gràcies, agost


Es fa difícil començar altre vegada
després d'unes meravelloses vacances.

Un desconnecta d'absolutament tot:
el mòbil, Internet, la premsa, la televisió.

Només interessa descansar la ment, fer exercici,
estar amb els teus i gaudir al màxim.

Es xerra des de fa anys
d'una síndrome post-vacacional.
No sé el que és això.
El que sí sé és que hauria desitjat un altre agost,
i tal vegada un altre més després.

Deixant de costat l'impossible,
aquí va el video.
Sobren ara les paraules.

dimarts, 4 d’agost del 2009

Ón has anat, Mallorca?



La Mallorca que vaig conèixer s'esfuma.


Temps en que deixaves el Vespino obert
en mig de la plaça del poble,
deixaves la casa sense tencar amb clau,
anaves de marxa amb auto-stop
i els cotxes pareixia que se barallaven per dur-te.


En definitiva, no passava rés mai.






Avui és diferent.


No importa xerrar de la gran ona de delinqüència que es pateix,
no només a les Illes, evidentment.


Però, vius a l'avís de fa uns dies:
ha arribat el terrorisme.


A ón ets, Mallorca?





Iavoneres.

dilluns, 27 de juliol del 2009

Arrassam a França

És normal que els francesos no ens puguin veure gaire.
Anem a fer un senzill repàs a les vint darreres edicions de les dues proves esportives més importants que organitzen.



LE TOUR


Campions espanyols


1988 Perico Delgado
1991 Miguel Indurain
1992 Miguel Indurain
1993 Miguel Indurain
1994 Miguel Indurain
1995 Miguel Indurain
2006 Oscar Pereiro
2007 Alberto Contador
2008 Carlos Sastre
2009 Alberto Contador




ROLAND GARROS


Campions espanyols


1993 Sergi Bruguera
1994 Sergi Bruguera
1998 Carlos Moyà
2002 Albert Costa
2003 Juan Carlos Ferrero
2005 Rafa Nadal
2006 Rafa Nadal
2007 Rafa Nadal
2008 Rafa Nadal



Els darrers 20 anys hem guanyat 10 Tours i 9 Roland Garros. Total 19. Espectacular!
Quants n'han guanyat ells? Zero 'patatero'. I dins ca seva. Iavonereeeeu!?

dijous, 16 de juliol del 2009

Hotel "Corona de Aragón"

El passat 12 de juliol va ser el 30 aniversari d'un incendi, provocat per un atemptat, al Hotel "Corona de Aragón", de Saragossa. Moriren prop de 80 persones a la tragèdia.

Aquel vespre tenien habitació reservada a l'Hotel dos joves i il·lusionats jugadors de l'Alavés, Badiola i Valdano, que acabaven de fitxar pel Real Saragossa. En realitat, en Jorge Valdano havia de passar aquell vespre a l'hotel, però un problema amb la directiva de l'Alavés va retardar el seu viatge fins al matí següent.

El seu company Badiola -també fitxat pel Saragossa- va dormir aquell vespre allà i mai més va jugar un partit oficial, i encara avui arrastra las seqüel·les d'aquell horror.

En Valdano, en canvi, va fitxar pel Real Madrid i fou, anys després, campió del món amb l'Argentina de Maradona.

He escoltat avui una entrevista a Jorge Valdano avui per la ràdio, i anava damunt aquest tema. Comentava en Jorge que va ajudar, després del sinistre, el que va poder a Badiola, qui va viure a ca'n Valdano una temporada, sempre amb l'esperança de recuperar, primer la persona, i després el futbolista, pero lo segón no va poder ser.

Deia Valdano, que quan vius un sinistre d'espectador proper, com va passar a Saragossa, t'afecta, i molt, però se supera més prest o més tard, en canvi quan el vius en primera persona -com fa poc (va caure un helicòpter amb ell dins)- és molt diferent i te fa valorar més el present i les coses senzilles.

dijous, 2 de juliol del 2009

Segrest

Patir un segrest durant anys
ha de ser terrible.


Menges el que et donen,
orines on et diuen,
no tens més informació
que la que ells volen,...


Penses dia rera l'altre
sempre en el mateix,
en quan seràs alliberat
o per ventura quan et mataran.


Quan acaba tot
sembla un mal somni,
però resulta que t'has perdut
un temps preciós de la teva vida,
un temps que no tornarà,
en el qual haguessis pogut fer
i no has fet absolutament rés.


Això no només et dóna
una sensació de buit,
et marca per a la resta de la teva vida.



Ingrid Betancourt Pulecio (n. Bogotá, 25 de desembre de 1961) és una política colombiana que també posseïx nacionalitat francesa. El 23 de febrer de 2002 va ser segrestada al costat del seu acompanyant i assessora Clara Rojas.
El seu segrest, que va tenir una durada de sis anys, quatre mesos i nou dies, va mantenir en suspens a Colòmbia, així com a França i altres països.
Durant la seva captivitat va sofrir els rigors de la seva reclusió en zones selváticas de Colòmbia, juntament amb diversos companys en la seva presó.
El seu cas va guanyar creixents sentiments de solidaritat.
La seva situació va donar una dramàtica bolcada el 2 de juliol de 2008, quan membres de les Forces Armades van realitzar una operació d'intel·ligència militar que va tenir com resultat el seu alliberament juntament amb tres contractistes nord-americans i onze membres de l'Exèrcit Nacional, que havien romàs segrestats alguns per més de deu anys.
El seu alliberament per mitjà de la cridada Operació Escac va constituir un gran triomf polític per al govern d'Álvaro Uribe.

dimarts, 30 de juny del 2009

Temps d'homenatges

S'ha xerrat la setmana passada molt del Rei del Pop, mort als 50 anys. Michael Jackson va ser víctima d'una infància gens apropiada que el va dur a fer tot tipus d'excentricitats i a la recent mort física, si bé -com he llegit avui a un comentari a un blog que visito habitualment- havia mort feia molt de temps.

Un estudi recent del Centre de Salut Pública de la Universitat John Moores de Liverpool establix que pertànyer a una banda de rock (ara no entrarem en detalls de si la música de Jacko era pop o rock) és una professió d'alt risc i, sobre una mostra de més de mil músics, determina un elevat índex de mortalitat prematura, concretament d'una edat mitja de 42 anys a EEUU i de 35 a Europa.

Anem a veure:

Kurt Cobain, capdavanter i cantant de Nirvana, malaltís, depressiu i addicte a les drogues, es va suïcidar en la seva casa disparant-se en el cap amb una escopeta en 1994, als 27 anys.

Bob Marley, icona de la música Reggae i profeta del moviment Rastafari, en 1976 va sobreviure a un intent d'assassinat després de rebre diversos tirs de pistola, però no ho va aconseguir en la seva lluita contra el càncer en 1981 als 36 anys.

Elvis Presley és i serà sempre El Rei, l'estrella més rutilant del Rock & Roll. En els seus últims anys de vida es va abandonar als excessos en les drogues i l'alimentació, el que va derivar en una absoluta decadència i una deterioració tanta físic com psíquic, fins que va ser trobat mort en la seva casa en 1977 als 42 anys.

John Lennon, després de la dissolució de The Beatles, va desenvolupar una notable (i massa breu) carrera en solitari com cantant i compositor, marcada per un profund compromís ideològic i polític de tendència pacifista. Va morir assassinat a tirs per un fan prop del seu habitatge en el cèlebre edifici Dakota de Nova York, en 1980 als 40 anys.

Jimi Hendrix, espectacular guitarrista, músic innovador i experimental, mestre de la psicodelia, la imatge més recognoscible del mític festival de Woodstock'1969. La seva estranya mort es va produir a l'asfixiar-se amb el seu propi vòmit mentre dormia, després d'haver mesclat alcohol i somnífers, en 1970 als 28 anys.

Freddie Mercury, cantant, compositor i pianista del grup Queen, un dels artistes més carismàtics i inoblidables del panorama del Rock. El seu nom es va afegir a la llarga llesta dels morts a causa de la Sida en 1991, als 45 anys.

Keith Moon, l'influent i revolucionari bateria de The Who, era conegut pel seu estil de vida autodestructiu i pels seus habituals excessos amb l'alcohol i les drogues. Finalment va morir per una sobredosi de pastilles mentre dormia. En 1978 als 32 anys.

John Bonham, bateria de Led Zeppelin, també era famós per les seves múltiples addiccions. La seva mort es va produir a l'ofegar-se amb el seu vòmit, després d'una borratxera bestial per haver consumit prop de 40 vodkas, en 1980 als 32 anys.

Janis Joplin va ser sens dubte la gran dama blanca del Blues i el Rock & Roll. Polèmica, emotiva i visceral, era consumidora de tot tipus de drogues. Va morir d'una sobredosi d'heroïna en un hotel d'Hollywood, en circumstàncies una mica misterioses i contradictòries, en 1970 als 27 anys.

Jim Morrison representa a la perfecció el paper d'ídol llegendari i maleït. Intel·ligent i visionari, el líder de The Doors era també addicte a gairebé tot, fins que va aparèixer mort en la banyera del seu pis després de sofrir un atur cardíac, en 1971 als 28 anys.

Otis Redding, el Rei del Soul, un cantant irrepetible amb una personalitat arrolladora. Va morir tràgicament en un accident aeri en 1967 als 26 anys.

Sid Vicious, va ser el baixista del grup Sex Pistols i una figura icónica del punk. Va Estar involucrat en el naixement del punk però va morir en 1979 d'una sobredosi de drogues amb tan sol 21 anys.

Ritchie Valens, va ser un cantautor i guitarrista d'origen mexicà. Un pioner del rock and roll i un precursor del moviment chicano de rock, la carrera de Valens només va durar vuit mesos. Durant aquest temps, no obstant això, es va anotar diversos èxits, en particular, "La Bamba". El 3 de febrer de 1959, en el que es coneix com El Dia que Va morir la Música, Valens va morir en un accident d'avió en Iowa, als 18 anys d'edat.

Conclusions:
Segur que hi ha alguna errada.
Segur també que m'he deixat algún monstre de la música mort prematurament.
Seguríssim que heu disfrutat de veure aquesta mostra d'inoblidables que durant tants d'anys ens han fet disfrutar.
Com es pot fer tant en tan poc temps?
Què joves ens deixaren!
Descansau en pau Michael i tots.

divendres, 1 de maig del 2009

Parèntesi

Un mes i mig sense escriure al blog.
Penso amb ell.
Hi ha gent, poca, que me recorda que el tenc.
Tornarà l'esperit necessari per redactar un post.
Segur.
Altres vegades m'havia passat també.
I he tornat.
M'agraden moltes coses, moltes activitats.
Tal vegada massa, poden pensar alguns.
Estic més viu que mai. Això sí importa.
Importa més que aquest blog.
Importa menys que els que entrau a llegir-lo.
Salut per tots/totes.
Fins aviat.

dimecres, 18 de març del 2009

The extraterrestrial -ET-



Antares és una estrella que, atenció, és 152.943.023 vegades més gran que la Terra o, el que és el mateix, 700 vegades més gran que el Sol.


Aquesta és la curiositat més relevant que he trobat després de llegir la feineta escolar de l'imatge.


Ens hem aturat a reflexionar damunt la magnitud de tot això?


Brutal.


Segur que hi ha vida fora d'aquí.


Segur.


Torna, Spielberg.