Herois del comic

Un dels grans reptes de la humanitat és volar, des de sempre.
Tota classe de artilugis han estat inventats per a aconseguir-lo.



Superman no necessita aparells per a fer-lo.
És el meu super-heroi preferit.Des de sempre.
A excepció de quan treballa en el Daily nosequè,
engominat, amb americana fosca i ulleres de montura antiquada.
Aquest que nom Clark Kent no mola.
M'agrada el que vola i té una forçada.

La resta de herois Marvel no em criden l'atenció.
Bé, un poc Spiderman i Batman.
Ah! I en Hulk també m'interessa especialment.
Tal vegada per allò de les superproduccions cinematogràfiques.

No vull oblidar-me de Mr. Increïble i la seva família, aquests de la factoria Disney.










I els dolents classics, què?
Són tan espectaculars, o més, que els bons.
Em quedo amb el Jòker, villà enemic de Batman,
i el espectacular Dr. Octopus.


Què grans els super-herois.

Qüestió d'èpoques

Kramer.

El dia que un publicitari –Dustin Hoffman- aconsegueix el millor contracte de l'agència, la seva dona –Meryl Streep- li comunica que l’abandona, a ell i al seu fill de 7 anys. Comença així una dura etapa en la qual haurà d'exercir de pare solter d'un nin petit que troba a faltar a la seva mare i, al mateix temps, haurà de dedicar tota la seva energia en el treball.
Quan després d'un temps sembla que la relació amb el seu fill va millorant, la mare apareix per a demanar la custòdia del petit.

Aquesta pel•lícula, Kramer contra Kramer, que data de 1979, apareix en la programació televisiva prevista per a avui, no record bé en quin canal.

Quan la vaig veure per primera vegada en una sala cinematogràfica –crec que en la seva estrena- record com em va impactar el drama de la separació física d'una família (el divorci no existia a Espanya). Alguna llàgrima se'm va escapar, fins i tot.

Fa poc vaig tenir ocasió de veure de nou aquest film, ja amb el divorci plenament assentat en el nostre país (avui als 3 mesos de les noces et pots divorciar amb caràcter definitiu), i no em vaig immutar gens ni mica amb aquest film.

Hauré perdut sensibilitat o és qüestió d'èpoques i costums?



Majòrica.

Qüestió semblant, encara que és molt diferent, és el va succeir amb la Companyia Xesc Forteza. Aquesta obra teatral, comèdia, interpretada amb gran mestratge pel propi Xesc, Mary Santpere, Margaluz i Joan Bibiloni, alguns ja morts, va ser reposada també fa poc en televisió.

En una de les escenes Xesc, amb tó graciòs, li diu a la seva esposa (Santpere) “si no te'n vas d'aquí et pegaré una pallissa...” o alguna cosa similar, pero per fer una gràcia, en pla còmic.

Quan va ser interpretada per primera vegada tampoc no em vaig immutar per aquella frase, és més em va fer riure.

Avui, en canvi, amb l'assumpte de violència domèstica de trista moda, la veritat és que sona fatal, i no fa cap rialla. Ni una.

Aqui hem millorat.
Segur.
No?

Nou reines

M'han fet col•laborador del blog de la galeria d'art Ca'n Dinsky & Co., el que representa un honor.

Aquesta gent ha pres la loable iniciativa de organitzar cicles de cinema. El darrer mes d'agost es va desenvolupar el cicle de cinema de bogeria. Vaig veure el film "Elling" i vaig fer els comentaris que podeu veure clicant aqui.

Dijous passat començà el cicle de cinema argentí, que constará de quatre films, i es durá a terme aquest mes de setembre. Vaig veure "NUEVE REINAS". Per estrenar-me com a col•laborador del blog de la galeria d'art Ca'n Dinsky, he redactat el post que a continuació transcric:

""Hola, amics de Ca’n Dinsky.

En agraïment al tracte que m'heu dispensat, oferint-me ser col•laborador d'aquest blog, tractaré d'iniciar un debat damunt l’últim film que hem tingut ocasió de presenciar en Ca’n Dinsky, que ha inaugurat el cicle de cine argentí.

Començaré parlant del director (Bielinsky?). Si s'estrenava amb aquesta pel•lícula, segons tenc entès, extraordinari. Ha tractat el tema amb sutilesa i acert. Ja abans de començar el film, en la galeria d’art, vaig tenir ocasió de comentar a alguns assistents el problema que representa per a mi el llenguatge col•loquial argentí, que s'aguditza més encara en NOU REINES, atès que als protagonistes, dos estafadors de segona fila, els vaig entendre a dures, dures penes.

El film tracta molt bé l'assumpte de la picardia criolla, conseqüència de la delicada situació econòmica que atravessa Argentina. Mostra a la perfecció els enganys maquinats pels protagonistes per a aconseguir fàcilment el que és dels altres.

Arriba a Argentina un empresari gallec (afortunadament, perquè a aquest sí se li entenia tot, en un “perfecte castellà”) i els timadors Juan i Marcos preparen un pla que els ha de convertir en rics: vendre'ls una sèrie falsa de segells, denominada les “nou reines”. Després d'una successió de mentides, enganys i situacions increibles, resulta que l'alumne és qui estafa al mestre (referint-me als dos protagonistes). Aquesta és la sorpresa final. La moralitat del film sembla ser “no et fiis de ningú”.

No vaig entendre bé dues coses malgrat tot el que he dit:
1.- El paper que juga l’al•lota de l'alumne i germana del professor. Que sigui capaç de formar part del pla en contra del seu propi “germà”. És que a aquesta dona no la vaig entendre per res.
2.- La fallida del banc amb tothom allà intentant recuperar els seus estalvis. M'han explicat que el grup estafador que al final jugava a les cartes sabia que el banc estava prop de la fallida i que això formava part de la trama.

M'ha agradat amb matisos. Esper veure millors films en aquest cicle.""