Pesta bubònica

La festivitat de Sant Ignasi se celebra cada 1 de febrer a Son Servera en memòria d'aquella històrica data del 1 de febrer de 1821, quan es va aixecar el cordó militar que voltava la vila, conseqüència de la pesta bubònica que patien els serverins des de mitjans de 1820 i que va minvar en dos terços la seva població.

Moriren més de 1000 persones.

Autora: Llucia, feineta escolar, gener 2010

La legenda diu que uns mariners provinents de Tànger enterraren un mort la platja del Port Vell a un mort afectat per la pesta bubònica. El taparen amb una capa que, hores després recolliria un pastor serverí, convertint-se en el primer afectat i portador de l'epidèmia al poble.

Una segona possibilitat és que en els sacs de cereals que duien aquestes embarcacions que fondejaven per la badia serverina, hi hagués una rata que transmetés l'epidèmia al poble.

El record d'aquest fet històric del coratge i la supervivència dels veïns davant la devastadora epidèmia de la pesta bubònica durant uns terribles mesos de 1820 roman viu actualment en la figura del pastor llegendari que va esculpir l'exalcalde socialista i metge de professió, Eduard Servera, situat en la plaça Abeurador. La llegenda es conta de generació en generació.

Hotel "Corona de Aragón"

El passat 12 de juliol va ser el 30 aniversari d'un incendi, provocat per un atemptat, al Hotel "Corona de Aragón", de Saragossa. Moriren prop de 80 persones a la tragèdia.

Aquel vespre tenien habitació reservada a l'Hotel dos joves i il·lusionats jugadors de l'Alavés, Badiola i Valdano, que acabaven de fitxar pel Real Saragossa. En realitat, en Jorge Valdano havia de passar aquell vespre a l'hotel, però un problema amb la directiva de l'Alavés va retardar el seu viatge fins al matí següent.

El seu company Badiola -també fitxat pel Saragossa- va dormir aquell vespre allà i mai més va jugar un partit oficial, i encara avui arrastra las seqüel·les d'aquell horror.

En Valdano, en canvi, va fitxar pel Real Madrid i fou, anys després, campió del món amb l'Argentina de Maradona.

He escoltat avui una entrevista a Jorge Valdano avui per la ràdio, i anava damunt aquest tema. Comentava en Jorge que va ajudar, després del sinistre, el que va poder a Badiola, qui va viure a ca'n Valdano una temporada, sempre amb l'esperança de recuperar, primer la persona, i després el futbolista, pero lo segón no va poder ser.

Deia Valdano, que quan vius un sinistre d'espectador proper, com va passar a Saragossa, t'afecta, i molt, però se supera més prest o més tard, en canvi quan el vius en primera persona -com fa poc (va caure un helicòpter amb ell dins)- és molt diferent i te fa valorar més el present i les coses senzilles.

Segrest

Patir un segrest durant anys
ha de ser terrible.


Menges el que et donen,
orines on et diuen,
no tens més informació
que la que ells volen,...


Penses dia rera l'altre
sempre en el mateix,
en quan seràs alliberat
o per ventura quan et mataran.


Quan acaba tot
sembla un mal somni,
però resulta que t'has perdut
un temps preciós de la teva vida,
un temps que no tornarà,
en el qual haguessis pogut fer
i no has fet absolutament rés.


Això no només et dóna
una sensació de buit,
et marca per a la resta de la teva vida.



Ingrid Betancourt Pulecio (n. Bogotá, 25 de desembre de 1961) és una política colombiana que també posseïx nacionalitat francesa. El 23 de febrer de 2002 va ser segrestada al costat del seu acompanyant i assessora Clara Rojas.
El seu segrest, que va tenir una durada de sis anys, quatre mesos i nou dies, va mantenir en suspens a Colòmbia, així com a França i altres països.
Durant la seva captivitat va sofrir els rigors de la seva reclusió en zones selváticas de Colòmbia, juntament amb diversos companys en la seva presó.
El seu cas va guanyar creixents sentiments de solidaritat.
La seva situació va donar una dramàtica bolcada el 2 de juliol de 2008, quan membres de les Forces Armades van realitzar una operació d'intel·ligència militar que va tenir com resultat el seu alliberament juntament amb tres contractistes nord-americans i onze membres de l'Exèrcit Nacional, que havien romàs segrestats alguns per més de deu anys.
El seu alliberament per mitjà de la cridada Operació Escac va constituir un gran triomf polític per al govern d'Álvaro Uribe.

Anem de tapes?

Què gran és prendre una tapa amb una canya o un tassonet de vi!

He sentit dir que l'origen etimològic de la paraula tapa ve de la costum antiga de tapar les copes i tassons de vi en les tavernes amb un tros de pa o amb una rodanxa de pernil, per a impedir que entressin mosques i mosquits, o que es diposités pols en l'interior.

Existeixen diverses versions sobre origen de la tapa:

1.- A l'Edat Mitjana, el Rei Alfons X el Savi, s. XIII, a causa de una malaltia es va veure obligat a prendre vi per prescripció facultativa (bon medicament, no?), i per a evitar els efectes de l'alcohol, menjava entre hores acompanyant a la beguda. Després de restablir-se va disposar que en les fondes de Castella no se servís el vi sense que anés convenientment acompanyat per alguna ració de menjar.

2.- Altra versió diu que el Rei Alfons XIII a una visita a Cadis es va detenir amb tot el seu sèquit a prendre's un vi de jerez en la terrassa d'una fonda. Es va aixecar vent de llevant i al mesonero, intentant evitar que entrés alguna pols o arena de la platja en el got real, se li va ocórrer com a solució posar damunt una rodanxa de pernil. Sembla ser que el recurs del mesonero va ser molt del grat del rei, ja que es va menjar la tapa i va demanar altra similar.

3.- Una versió popular més simple diu que la tradició de les tapes neix de la necessitat que els llauradors poguessin menjar una mica que permetés arribar a l'hora per a mejar del migdia amb forces per a seguir treballant, i que aquesta necessitat es cobria millor si es prenia un breu aliment acompanyat amb la ingesta d'una mica de vi.

4.- Altra llegenda conta que, durant el regnat dels Reis Catòlics, a causa del augment dels incidents causats pels carreters a la sortida de les tavernes a causa de la gran quantitat de cervesa i vi ingerit, es va obligar als taverners a servir la copa de vi o el gerro de cervesa amb una tapa. Aquesta consistia en un plat amb una mica de menjar fred (pernil, formatge, o el que tingués més a mà el taverner).

Partint d'aquestes versions principals de l'aparició del terme tapa, existeixen moltíssimes "versions locals", més o menys semblants. En totes elles es dóna una explicació plausible de la tapa com mesura contra la ebriedad, contra l'entrada d'insectes o partícules en la beguda, o una combinació d'ambdues raons.

Vull una tapa! Son les dotze del migdia! I una canya.

Bandera, Almudaina

Un pot ser guiri en la seva terra.
Sí. Aqui és la prova.

El dilluns vàrem entrar en el Palau de l'Almudaina.
La portera o recepcionista ens diguè
"the tickets, please".
Era tan mallorquina com noltros.

Quan viatjam sentim curiositat,
al manco això,
pels edificis històric-monumentals d'allà ón anam.
No era, idò, de rebut conèixer tants llocs
i no haver entrat
(tan sols vaig treure el cap pel pati
en els meus temps de soldat -ug, com sona això!-)
en un edifici tan majestuós
i important per al poble balear.



El Palau Reial de l'Almudaina,
situat davant la Seu sobre les antigues muralles,
fou edificat després de la conquesta catalana del segle XIII
modificant l'antic alcàsser musulmà.

Hem disfrutat de entrar-hi
i conèixer les seves estàncies
i la seva història.

Hem fel el recorregut amb una audioguia,
sense auriculars,
que ens parlava en un perfecte castellá.
Curiós.
És part del "patrimonio nacional".





Una quëstió polèmica és la bandera de les Illes Balears. Sempre he sentit dir que el castell que il·lustra les banderes de Mallorca i de les Illes Balears és el Palau de l'Almudaina.

El lingüista Gabriel Bibiloni ens diu a un article que la bandera "va ser inventada per Benet Pons i Fàbregues a començament del segle XX", i que "en cap dels segles anteriors no hi ha el més mínim rastre documental gràfic d'aquesta bandera".

La califica com una mentida, un frau històric.

Avui fa set anys

Avui fa set anys, havent dinat, estava mirant la televisió.
Unes imatges em van deixar atònit.
Una de les torres bessones de NY tirava fum i foc.
Al cap d'una estona vaig saber que un avió havia impactat contra l'edifici.
Com era possible que un avió impactés contra aquella torre?
Al principi em resistia a imaginar que allò podia ser un atemptat.
El propi feien els comentaristes de televisió.
Va ser quan vaig veure en directe el segon impacte quan ho vaig comprendre.
Però, qué va succeïr? Això pareix que encara no s'ha aclarit.


La pàgina web www.voltaire.org ha publicat un article titulat "les 115 mentides de l'atemptat del 11 de setembre".
Segueix sense haver una versió oficial sobre els atemptats del 11 de setembre de 2001.
L'esmentada pàgina web afirma que no s'ha obert investigació judicial alguna sobre els propis atemptats ni la menor investigació parlamentària; que no hi ha més que una versió governamental recollida en un informe presentat per una comissió presidencial; i que el professor David Ray Griffin, autor d'una obra en la qual estudia aquest informe, va trobar 115 mentides que enumera al enllàç referit.
Entre les hipotètiques mentides de que parla aquesta web, crida l'atenció l'omisió del fet que l'edifici n° 7 del World Trade Center (contra el qual no es va estavellar cap avió i que només va sofrir petits incendis molt localitzats) també es va desplomar, com si d'una explosió controlada es tractés, fet sobre el qual l'Agència Federal per al Maneig de Situacions d'Emergència (FEMA) va confessar que no podia oferir cap explicació.


Altra qüestió que crida l'atenció. Quant a l'atemptat sofert el mateix dia en el Pentàgon, Washington, a pesar que es va dir en el seu moment que havia estat un impacte d'un tercer avió classe boeing, no s'ha trobat mai cap resta d'avió en la zona, segons les fonts citades.
Arran de la publicació del llibre "La Gran Impostura, cap avió es va estavellar en el Pentàgon" per una casa editora parisenca, el seu autor Thierry Meyssan es va convertir en el blanc dels grans mitjans de comunicació del seu país.
Meyssan escriu amb la precisió d'un rellotger. Dates, llocs, dades, noms i documents oficials i tot tipus de fonts són citats. Afegix a més els links d'Internet perquè els lectors ho puguin verificar, molts d'ells d'institucions oficials.
Aquesta animació video (especialment recomanada) realitzada per Derren Williams va ser difosa en el transcurs del mes de juliol 2004 en el lloc web pentagonstrike, basant-se en els principals arguments del llibre «La Gran Impostura». La investigació revela les principals incoherències de la versió oficial de les autoritats nord-americanes respecte a l'atac al Pentàgon, esdevingut el dia 11 de setembre de 2001.
Ens hem de creure tot el que se'ns comunica? Hem de cercar més explicacions a les oficialment ofertes/rebudes? Aquesta és la qüestió.

La llibertat d’opinió

El blogger Jaqme, gran amic meu -i més encara d'una germana meva-, ahir deia al seu blog que "Spinoza va patir un atemptat per defensar que la llibertat d'expressió era un dret que havia de passar per damunt la religió i el poder establert. Tota la vida (allà pel segle XVII, a Holanda) va defensar la llibertat d'opinió dels individus, i va demanar que el poble havia de triar als seus governants. Gràcies a gent com aquesta, de la qual avui ningú se'n recorda, a Europa tenim llibertat d'expressió i democràcies. Per això a Spinoza se'l va considerar, paraules (d'un bisbe) textuals, "l'home més malvat del segle" i va morir sol i odiat per la majoria."

Davant aquestes manifestacions, he volgut saber qui va ser Spinoza, i per això he entrat a Viquipèdia:

En Benedictus de Spinoza (24 de novembre de 1632 - 21 de febrer de 1677), també anomenat Baruch Spinoza va néixer a Amsterdam al si d'una família jueva d'origen portuguès. Educat per exercir de rabí, acabà expulsat de la comunitat jueva per la seva actitud crítica.

L’expulsió de la sinagoga en la seva joventut, que implicà la prohibició a tot jueu de tractar amb ell, i els esforços dels calvinistes per controlar la vida pública als Països Baixos són el rerefons del Tractat que respon assegurant que “la veritable finalitat de l’estat és la llibertat”, especialment la llibertat d’opinió, i que “aquesta llibertat no només es pot concedir sense prejudici de la pietat i la pau de l’estat, sinó que amés, suprimint-la, es suprimeix la pau de l’estat i la pietat”.

La facultat de raonar lliurement és un dret natural, que en Spinoza és una força irrenunciable, i és inútil que un estat s’esforci en suprimir-la: “allò que no pot ser prohibit, és necessari permetre-ho, tot i que de vegades comporti algun dany”.

Seguint a Hobbes, Spinoza creu que la societat es forma per individus que, buscant seguretat, renuncien al dret que tenen a actuar per pròpia decisió, però que en cap moment renuncien al dret a raonar o jutjar. I “la finalitat de l’estat no és pas convertir els éssers racionals en bèsties o autòmats, sinó aconseguir que les seves ments i el seu cossos es desenvolupin amb seguretat”.

Els estats i les religions que busquen constantment controlar les paraules i el raonament dels ciutadans acumulen fracàs rere fracàs perquè tot i impedir que els homes parlin no poden impedir que pensin i com més s’esforcen en treure’ls-hi la llibertat de parlar, més s’esforcen els ciutadans en lo contrari.

La diversitat d’opinions és natural i “com menys llibertat tenen els homes, més allunyats s’està de l’estat natural i amb més violència, per tant, és necessari governar.”

Les manifestacions entre cometes són textuals de la seva obra "El Tractat teològic i polític" ("Tractatus Theologico-Politicus" a l’original) és la segona i última obra publicada en vida per Baruch Spinoza.

Gràcies Spinoza.

PD: Un dels comentaris a aquest post (el 2ón) mos du a un link de notable interés.