Gràcies, agost

Es fa difícil començar altre vegada
després d'unes meravelloses vacances.

Un desconnecta d'absolutament tot:
el mòbil, Internet, la premsa, la televisió.

Només interessa descansar la ment, fer exercici,
estar amb els teus i gaudir al màxim.

Es xerra des de fa anys
d'una síndrome post-vacacional.
No sé el que és això.
El que sí sé és que hauria desitjat un altre agost,
i tal vegada un altre més després.

Deixant de costat l'impossible,
aquí va el video.
Sobren ara les paraules.

Rick Wright

Avui he fet un post al blog des cans vells i quan l'he vist no he pogut ressistir-me a penjar-lo aquí. Ho faig idò:

Dilluns passat va morir es ca vell Rick Wright, tecladista i membre fundador de Pink Floyd, a nes 65 anys víctima de cancer.

En Wright mai va cridar massa s’atenció a sa banda, en part eclipsat per en Roger Waters i en Dave Gilmour, però com a compositor va fer aportacions importantíssimes en “Dark Side of the Moon” (va ser es compositor de “Great Gig in the Sky” i “Us and Them”) i cançons com “Shine on You Crazy Diamond”.

En Rick va estar fora de sa banda durant un temps, quan gravaven The Wall es va acabar barallant amb en Waters i va amenaçar de cremar qualsevol gravació feta tret que ell hi fòs. A nes final va decidir anar-se però va ser contractat com “músic extern” durant sa gira de s'àlbum.

Durant “The Final Cut” no va participar de cap manera però a 1987, amb un Pink Floyd sense en Roger Waters, va tornar per a col•laborar en “A Momentary Lapse of Reason” (apareix com a músic convidat per problemes legals).

En “The Division Bell” ja va estar 100% reintegrat a sa banda, va ser co-autor de 5 temes i va participar en sa gira mundial.

Fora de Pink Floyd va tenir diversos projectes solistes, es primer en 1978, “Wet Dreams” que ho considerava un total error. En 1984 va fer una banda que es deia Zee, que va tenir un sol disc: “Identity”. En recents anys va participar amb en David Gilmour en una cançó i sa gira des seu últim disc, “On an Island”.

En Richard Wright, a sa foto tot sol, passarà a s’història com s'home que va sobreviure a ses dues morts des grup: sa primera va ser, s’inevitable marxa den Syd Barret, destrossat per una malaltia mental desencadenada per consum de LSD. Barret es va separar de Pink Floyd en 1968 i, encara que va viure fins a juliol de 2006, després des grup va deixar sa música i es va convertir en un ciutadà anònim a nes que, amb una vida estable, li feia poca gràcia que algun fan despistat li recordés sa seva anterior vida d'artista.

Sa segona mort de Pink Floyd va tenir lloc després de s'aparició, en 1979, de The Wall. Durant sa gravació des disc, Wright va ser despedit per en Roger Waters, en aquesta època lider absolut de sa banda. Curiosament, es caràcter flemàtic den Wright el va salvar de sa ruïna: es teclista va continuar com músic de sessió durant sa gravació des disc i sa posterior gira. Com aquesta va ser un desastre econòmic -principalment per culpa de sa megalomanía escènica de Waters, que va arruïnar a sa banda amb una desorbitada producció-, va ser s'únic dels quatre que es va salvar de sa bancarrota.


Personalment, Pink Floyd, ja ho vaig dir a sa meva presentació cavellística, sempre han estat es meus. Em vaig desplaçar a Barcelona devers 1996 per a veure un directasso i mai ho oblidaré. M’han fet disfrutar molt, molt, durant anys. Vagi s'homenatge per en Rick Wright.

Sor Madonna, reina del triatló

Quin coratge que he agafat!

Sister Madonna Buder, Sor Madonna, és una monja triatleta de 78 anys, amb més de 200 triatlons i 13 Ironmans damunt l'esquena.

El Ironman és la prova més exigent del Triatló. Consta de 3.800 m. de natació, 180 km. de ciclisme i 42,2 km. de pedestrisme (ó trot).

He trobat aquest video, en anglès justament, que mostra a Sor Madonna en plena activitat.

Hem de pensar que tots ho podem fer o té ajuda divina aquesta Madonna, menys popular que na Ciccone? :)



Sor Buder va establir en 2005 el record de les participants majors de 75 anys d'edat, amb 15 hores 54 minuts 16 segons.

En el mateix any, Robert McKeague (foto), un "jove" de 80 anys va aconseguir creuar la meta abans del tancament de la carrera, 16:21:55 hores després d'haver iniciat-la, pel que es va convertir en el primer home de ferro amb mes de 80 anys. Innecessari esmentar que tots els participants, independentment de l'edat, disputen les distàncies completes. Tots ells contribuïxen a un dels grans mites de l'esport: IRONMAN.

Hem de trobar la recepta!

Un poc de poble

Tenim a ca nostra una invitació de l'Ajuntament. Haurà de venir molt malament el dissabte perque no vagi a l'Església Nova a escoltar com va nèixer Son Servera. Direm coses per aquí.


El passat mes d'agost vaig ser a dues berbenes en el poble de Sant Llorenç des Cardassar. Vaig tenir la sensació d'estar a ca nostra, ja que en la primera vetllada actuaren els meus amics cans vells Detroit (ex-Karronya), i abans ho havia fet Tomeu Penya, serverí d'adopció durant molts anys i bon amic també, encara que vilafranquer avui a tots els efectes.


I en la segona berbena van actuar els grups Tutu-pa, que tenen -almenys- un serverí, en Joan (ja direu si n'hi ha més), i Anegats, integrats per en Pep, en José Juan i en Jaume (ja ex bateria), companys de futbet d'un servidor -quina sort tenir amics!-.
La veritat és que estic orgullós de la bona música que vaig poder escoltar en el poble veí, on Son Servera va arrassar.
Quin èxit! Disfrutarem els que hi erem. Vaig respirar com poques vegades autèntic ambient cavellístic.

PD: Fent cas a un comentari d'aquest post, gràcies Marta, he de demanar disculpes a Sa Timbalada, estimada banda de percussió, per no parlar del seu èxit a Sant Llorenç. Me perdonareu, timbalers/eres?
Anau a s'enllàc i veureu videos i fotos. Es que, ho torn dir, Son Servera va arrassar!

Stairway to Heaven

Stairway to Heaven és una extraordinària cançó del grup rocker britànic Led Zeppelin. El llançament de la cançó és considerat per molts un dels punts culminants de la història del rock.

Stairway to Heaven, del quart àlbum de Led Zeppelin, es va començar a compondre durant les sessions de gravació de Led Zeppelin III, a Bron-Yr-Aur, Gal·les, però fou acabada a Headley Grange, Hampshire, i finalment gravada als Island Studios, Londres, al desembre de 1970. No està del tot clar si el títol està inspirat en una pel·lícula.

Led Zeppelin, quartet musical britànic considerat com un dels pioners del Rock dur o Hard Rock, es va considerar una de les bandes més influents dels anys 70. Són els autors del tema que titula aquest post, considerat per molts com una de les millors cançons de l'història del Rock. La seva carrera començà el 1968 fins el 1980 i el grup tingué una única formació invariable:

* Robert Plant (Staffordshire, Anglaterra, 20 d'agost del 1948): veu, harmònica.
* Jimmy Page: (Heston, Middlesex, Anglaterra, 9 de gener del 1944): guitarra.
* John Paul Jones (Sidcup, Kent, Anglaterra, 3 de juny del 1946): baix, teclats, mandolina.
* John Bonham: (Redditch, Anglaterra, 31 de maig del 1948 - Windsor, Anglaterra, 25 de setembre del 1980): bateria, percussió.



Aquesta versió en directe la vaig descobrir fa poc a YouTube. M'ha agradat tant que l'escoltada moltíssimes vegades, tant a ca meva (aquest espectacular directe) com dins el cotxe (gravació d'estudi). La vaig penjar ja al blog dels cans vells, com haureu vist al post de presentació d'aquest blog, on hi ha l'enllàç.

El 'solo' de guitarra de'n Jimmy Page és de lo millor que he escoltat mai. No el vos heu de perdre. Comença al minut 6:00 del tema.

Hi haurà més posts musicals. Però havia de començar amb aquest 'temazo', que ja vaig poder disfrutar de jovenet i ara he pogut recuperar.