ES VESPINO

Corria 1976. 

Aquest va ser es regal des meus pares per ses notes. 

Vaig fer 1000 km sa primera setmana. 

Sí! 1000! 

I anant a 30 km/h, ja que "s'havia de desfocar". 

Increïble. 

Vaig anar per tot amb so Vespino, estiu i hivern. 

Enormes records...

Avui hi he pensat.

Segle

Segle. Cent anys.

Mig segle. Cinquanta anys.

Deu. Vint. Trenta. Quaranta. Cinquanta!

Dissabte de Sant Jaume.
No vull festa sorpresa.
No em ve de gust celebrar-ho.
És un numero difícil d'encaixar.
Dic als meus:
"Anem a Cabrera".
Sense mòbils.
Res.
Demà serà un altre dia.
Ja amb mig segle damunt de les cervicals.
Mig segle d'estudi, treball, viatges, rutina, alegries, tristeses, esport i, és clar, festes.
Benvingut al club, em dic.
A seguir.
Amb la mateixa intensitat de sempre.
O amb una mica menys, vaja.
Però amb intensitat.
Si no, estic mort.
Mort en vida.
Com aquest blog durant mesos.
Endavant, Bua!

Ón has anat, Mallorca?

La Mallorca que vaig conèixer s'esfuma.


Temps en que deixaves el Vespino obert
en mig de la plaça del poble,
deixaves la casa sense tencar amb clau,
anaves de marxa amb auto-stop
i els cotxes pareixia que se barallaven per dur-te.


En definitiva, no passava rés mai.






Avui és diferent.


No importa xerrar de la gran ona de delinqüència que es pateix,
no només a les Illes, evidentment.


Però, vius a l'avís de fa uns dies:
ha arribat el terrorisme.


A ón ets, Mallorca?





Iavoneres.

Segrest

Patir un segrest durant anys
ha de ser terrible.


Menges el que et donen,
orines on et diuen,
no tens més informació
que la que ells volen,...


Penses dia rera l'altre
sempre en el mateix,
en quan seràs alliberat
o per ventura quan et mataran.


Quan acaba tot
sembla un mal somni,
però resulta que t'has perdut
un temps preciós de la teva vida,
un temps que no tornarà,
en el qual haguessis pogut fer
i no has fet absolutament rés.


Això no només et dóna
una sensació de buit,
et marca per a la resta de la teva vida.



Ingrid Betancourt Pulecio (n. Bogotá, 25 de desembre de 1961) és una política colombiana que també posseïx nacionalitat francesa. El 23 de febrer de 2002 va ser segrestada al costat del seu acompanyant i assessora Clara Rojas.
El seu segrest, que va tenir una durada de sis anys, quatre mesos i nou dies, va mantenir en suspens a Colòmbia, així com a França i altres països.
Durant la seva captivitat va sofrir els rigors de la seva reclusió en zones selváticas de Colòmbia, juntament amb diversos companys en la seva presó.
El seu cas va guanyar creixents sentiments de solidaritat.
La seva situació va donar una dramàtica bolcada el 2 de juliol de 2008, quan membres de les Forces Armades van realitzar una operació d'intel·ligència militar que va tenir com resultat el seu alliberament juntament amb tres contractistes nord-americans i onze membres de l'Exèrcit Nacional, que havien romàs segrestats alguns per més de deu anys.
El seu alliberament per mitjà de la cridada Operació Escac va constituir un gran triomf polític per al govern d'Álvaro Uribe.

Parèntesi

Un mes i mig sense escriure al blog.
Penso amb ell.
Hi ha gent, poca, que me recorda que el tenc.
Tornarà l'esperit necessari per redactar un post.
Segur.
Altres vegades m'havia passat també.
I he tornat.
M'agraden moltes coses, moltes activitats.
Tal vegada massa, poden pensar alguns.
Estic més viu que mai. Això sí importa.
Importa més que aquest blog.
Importa menys que els que entrau a llegir-lo.
Salut per tots/totes.
Fins aviat.

Don Vito

Segur que tots els que llegiu això heu vist la trilogia "EL PADRÍ" (o "EL PADRINO"), que en mallorquí de llevant seria "ES JOVE".


Tant em va agradar l'interpretació de'n De Niro, de'n Pacino i de'n Brando, entre altres, que quan va nèixer aquest canet que veis a les fotografies l'hi vaig posar el nom de Vito Corleone.


Un ca de bestiar que va nèixer l'any 1999 i que aviat va pesar els 45 kg. de generositat, bonda i un sense fi de virtuts que he vist a dins ca nostra fins avui a mig dia.


Quan he arribat a ca nostra per dinar, la meva família m'esperava a l'entrada per donar-me la notícia que m'ha tombat el dia. "En Vito és mort".


Ara he acabat amb tot el que havia de fer perque ja no hi hagi a ca nostra rés més que el maravellós record que guardarem tots d'aquest enorme i bondadós animal.

Descansa en pau, Vito.

Quan el teu cos et juga una mala passada

Així no hi ha manera de descansar!

Entre les sis visites que ha rebut avui el post anterior i el que m'ha passat avui de matí, no puc evitar redactar aquest post.

Aquest matí, des del meu lloc de treball, després de prendre el meu cafè amb llet he sortit cap a Palma a les 9 hores. A les 10 tenia una reunió allà.

He posat un CD que feia temps que no escoltava, un clàssic, Dark side of the moon.

A l'altura de Xorrigo el tràfic es feia dens, massa espès. Plovia copiosament, des de moltes hores enrere. Abans d'arribar A Son Ferriol m'he hagut de detenir, com la resta de vehicles que circulaven pel anomenat desdoblament (jo li dic autovia).

Un accident, he pensat. Després d'una bona estona aturat he circulat uns cinquanta metres i... nova aturada. En aquest moment he notat que tenia ganes de orinar. Es podien aguantar, però estaven allà.

Després d'una nova arrencada, a escassa velocitat, nova detenció. I les ganes de pixar en augment. Aquí he optat per obrir la finestra del cotxe i dirigir-me a un conductor veí:
- Què ha passat, ho saps?
- S'ha inundat la carretera. No arribarem fins d'aquí a dues hores.

La necessitat fisiològica s'ha aguditzat de cop. Entre el que m'ha dit aquell col·lega de la carretera i l'aigua que queia he pensat: "no arribaré a Palma sense fer una bona pixada".

Noves arrencades lentíssimes seguides de noves detencions. I la meva bufeta a punt de rebentar. Algun deixondit avançava per la vorera dreta. I jo pensava "aquest que igual no té cap necessitat avança, i jo aquí mort de pixera no ho faré, què ho som de colló...".

Sempre he intentat tenir un comportament cívic en aquests casos, com la gran majoria de la gent. He aturat la música. Pink Floyd és massa bó com per a no parar-li esment. Només m'importava la meva bufeta.

Estava pensant en com ens va entretenir l'amic Tòfol quan fa pocs dies, en un trajecte Salamanca-Madrid, en autocar, es va passar mitja hora cantant tota classe d'al·legories a la seva bufeta i a les seves terribles ganes de orinar.

Però ha arribat el gran moment. Un camió! No ho he hagut de pensar. Les ganes eren superiors a qualsevol cosa que semblàs vergonya. He maniobrat cap a la dreta. Els quatre intermitents de aturada posats. Surt del cotxe amb el meu 'xubasquero', caputxa posada. Em dirigeixo cap a la cabina de l'enorme camió. Faig gestos ostensibles de les meves necessitats al xòfer, i gestos que, per favor, no es mogui d'allà fins que acabi el show.

I el gran moment. Una de les pixades més llargues de la meva vida. Crec que ha durat un minut, i a tota pressió. I el xòfer no s'ha mogut d'allà, encara que els vehicles que precedien el camió feia almenys 30 segons que havien avançat, deixant un bon troç de carretera absolutament buit. Bé, buit no, amb un servidor enormement aliviat.

Després del gran moment, he efectuat cridades telefòniques a qui ni havia pogut contestar, a causa del mal glop. Ni he mirat a ningú quan he entrat al meu vehicle.

Estava tan feliç que ni m'importaven les persones que m'haguessin vist o el que poguessin estar comentant.

Tanta sort que m'he decidit, perque el trajecte ha durat... tres hores! Tres hores per cobrir 64 kilòmetres.

Desprès he sabut que s'havia desbordat l'anomenat "Torrent gròs". A Mallorca quan plou pot passar de tot.

Crec que amb aquesta fisiològica, i real, història m'he recreat bastant, no? No és per menys, vos ho assegur.

I ara vos anim a que conteu sa vostra història o anècdota que vos hagi fet viure es vostro cos. Venga, feis es comment.

Descans

Descans.

Esper que curt en el temps.

Tinc aquest blog per a entretenir-me i divertir-me.

Ara no m'apeteix escriure en ell.

I ho sent per voltros, que ho visiteu.

No puc forçar el meu interior, veritat?

I no sofriu per mi, que estic perfectament.

Millor que mai.

Salut per tots! Fins aviat.

Amb qui feria dues cervesses?

Un poc més de glamour per entretenir-vos un poc.
Aqui teniu els resultats de la enqüesta:

President Obama ..... 8 (36%)
Jack Nicholson ...... 9 (40%)
Madonna ............. 1 (4%)
Un ca vell ......... 10 (45%)
Penélope Cruz ....... 6 (27%)
El loco de la colina. 3 (13%)
Diego A. Maradona ... 5 (22%)
Paul McCartney ...... 4 (18%)
Batle Pep Barrientos. 3 (13%)
Rafa Nadal .......... 3 (13%)
Scarlett Johansson . 10 (45%)
Steven Spielberg .... 5 (22%)
Duquesa de Alba ..... 1 (4%)
Iker Casillas ....... 2 (9%)
Na Kate de LOST ..... 9 (40%)
Roger Waters ........ 4 (18%)
Jack Varvatos ....... 2 (9%)
Almodóvar ........... 5 (22%)
Jutge Garzón ........ 3 (13%)

Es veia venir.
Na Scarlett, amb
els seus encants,
ha triomfat juntament
amb un ca vellarro,
sense nom ni llinatges,
que és el millor company
que un pot trobar,
evidentment
-i que ningú s'enfadi-
per fer unes birretes.
Han tengut els vots
del 45 per 100 del personal.


En segona posició,
Mr. Jack Nicholson, inolvidable a films com
"Alguien voló sobre el nido del cuco", o
"El resplandor", que ha empatat amb una atractiva
Evangeline Lilly, na Kate de la sèrie LOST.
Només per un trist vot han quedat relegats a una
honrosa segona plaça (un 40 per 100 de votants
els han triat per fer unes cervessetes).

En tercer lloc, en solitari, el flamant President Barack Obama, amb 8 vots, seguit de na Pe Cruz, amb 6.

El meu quinto Diego Armando 'Pelusa' Maradona, Steven Spielberg i n'Almodòvar, 5 vots cada un.

Amb 4, els músics McCartney (Beatles) i Waters (Pink Floyd).

Amb 3, el Loco de la Colina, Rafel Nadal, el Batle de Son Servera i el Jutge Garzón (curiós que l'idolatrat Nadal empati amb el pol·lèmic Garzón, o el ara temporalment fora d'òrbita Loco de la Colina).

Segueixen amb dos trists vots el porter Iker Casillas i el tennista Jack Varvatos.

Finalment, no puc concebir que na Madonna Ciccone només hagi aconseguit un vot -crec que el meu- empatant, sí senyors i senyores, empatant amb la Duquesa de Alba.

Vist l'èxit de la freak enqüesta, 22 votants, en promet unaltre ben aviat.

Esperit lliure?

A tots ens agrada rebre l'afecte i l'atenció dels altres.
Ens fa sentir bé.
És tan agradable rebre afecte i reconeixement!

El problema apareix quan es converteix això
en una necessitat prioritària.

Arribats a aquest punt deixem de ser nosaltres mateixos
i ens convertim en el que els altres volen que siguem.

Llavors passa que no ens reconeixem,
canviam el que sigui mentre agradem.

Depèn de qui tinc davant dic una cosa o altra,
em comporto d'una manera o altra.

Tot això ens du a perdre la personalitat pròpia.
El "què diràn" entre en joc.

I aquest comportament ens pot dur:

a ocultar la veritat,
o allò que crec que sabem que no agradarà;

a justificar-nos contínuament;

a no actuar davant les injustícies
per por del rebuig;

a consumir allò que està més de moda
encara que ens senti fatal;

a frustrar-nos quan ens critiquen
i duen la contrària;

a deprimir-nos quan algú ens diu
que no li agrada res de nosaltres;

a comparar-nos amb altres contínuament,
sentint-nos inferiors;

a intentar agradar contínuament als altres.

Esperit lliure.
Vaig llegir fa dos dies aquestes paraules
i m'inspiraren aquest post.

Salut... i llibertat!!

Ciutat vs poble

En una gran ciutat tens,
entre altres circumstàncies:

Major possibilitat de trobar a persones afins
a tu i a les teves aficions.

Oferta molt més quantiosa de botigues
i de productes a preus més econòmics.

Llocs concorreguts pels quals passejar,
restaurants, sales de cinema,...

Normalment ets un perfecte desconegut
per a la gent que trobes en el carrer.

No tens per què preocupar-te de la vida de ningú,
i ningú es preocupa per la teva.

No et sents incòmodament observat,
ni en la necessitat d'haver d'anar dient
"hola", "i "bon dia",
a la gent amb que et creuis.

Visc en un poble, en el meu.
No tinc imperiosa necessitat quotidiana de res d'això.

Un poble té emperons,
però molt, molt d'encant.

Qüestió d'èpoques

Kramer.

El dia que un publicitari –Dustin Hoffman- aconsegueix el millor contracte de l'agència, la seva dona –Meryl Streep- li comunica que l’abandona, a ell i al seu fill de 7 anys. Comença així una dura etapa en la qual haurà d'exercir de pare solter d'un nin petit que troba a faltar a la seva mare i, al mateix temps, haurà de dedicar tota la seva energia en el treball.
Quan després d'un temps sembla que la relació amb el seu fill va millorant, la mare apareix per a demanar la custòdia del petit.

Aquesta pel•lícula, Kramer contra Kramer, que data de 1979, apareix en la programació televisiva prevista per a avui, no record bé en quin canal.

Quan la vaig veure per primera vegada en una sala cinematogràfica –crec que en la seva estrena- record com em va impactar el drama de la separació física d'una família (el divorci no existia a Espanya). Alguna llàgrima se'm va escapar, fins i tot.

Fa poc vaig tenir ocasió de veure de nou aquest film, ja amb el divorci plenament assentat en el nostre país (avui als 3 mesos de les noces et pots divorciar amb caràcter definitiu), i no em vaig immutar gens ni mica amb aquest film.

Hauré perdut sensibilitat o és qüestió d'èpoques i costums?



Majòrica.

Qüestió semblant, encara que és molt diferent, és el va succeir amb la Companyia Xesc Forteza. Aquesta obra teatral, comèdia, interpretada amb gran mestratge pel propi Xesc, Mary Santpere, Margaluz i Joan Bibiloni, alguns ja morts, va ser reposada també fa poc en televisió.

En una de les escenes Xesc, amb tó graciòs, li diu a la seva esposa (Santpere) “si no te'n vas d'aquí et pegaré una pallissa...” o alguna cosa similar, pero per fer una gràcia, en pla còmic.

Quan va ser interpretada per primera vegada tampoc no em vaig immutar per aquella frase, és més em va fer riure.

Avui, en canvi, amb l'assumpte de violència domèstica de trista moda, la veritat és que sona fatal, i no fa cap rialla. Ni una.

Aqui hem millorat.
Segur.
No?

Crisi? quina crisi?

El món està en crisi,
no és frase nova per a ningú.
Lamentablement.
Ens hem creat absurdes necessitats de coses materials,
com ara jo mateix aquest ordinador,
que uso per a llegir blogs i escriure en ells.
Treballa l'humanitat, l'anomenat primer món,
per a cobrir absurdes despeses fixes
que a primers de mes afloren en els comptes bancaris.
Necessitats que ens hem creat, sense límit.
Coses que, en absolut, converteixen a un en feliç.
La felicitat, màgica paraula,
te la donen les petites coses, crec,
com estar al costat dels que t'estimen,
prendre un plàcid bany a la mar quieta i neta,
una senzilla excursió per una muntanya,
també –per què no- practicar un esport o,
simplement, tenir vacances, que no és poc.
La gran crisi col·lectiva mundial és una suma
de milions de petites crisis individuals,
conseqüència d'adquisició de bens materials
que –rares vegades- donen a un la felicitat.
El que ara escriu, s'inclou, evidentment,
i per desgràcia, en aquest gran, enorme, col·lectiu.
Tornem idò, si podem, als valors primitius,
i diguem, com va dir Supertramp en 1975,
Crisis? What crisis?

Bon estat d'ànim

Tenc un bon estat d'ànim.
Tenc salut.
Els meus també.
Per això escric.
I preparo posts, il·lustrats.
I acudeixo a altres blogs,
en els quals m'agrada intervenir, aportar.

Intent no descuidar les meves tasques.
És difícil.
Vindran moments dolents.
Sempre arriben.
Espero que falti molt per a això.
Mentres tant, gaudim.
Vosaltres, que veniu a llegir tot això.
Jo, que ho escric.

Gràcies, Marta,
pel gran (enorme) agost que m'heu donat,
per deixar-me ser un ca vell,
i per recolzar-me en les meves iniciatives.

Que passeu tots un bon dia.
I el tòpic màgic que no falti: salut!

Record per ell

En Tomeu, mon pare.
El vaig perdre a l'any 1983.
M'ha fet molta falta.
Presentat que ha estat el blog, un record per ell.
Ufff.

Primer post, presentació

Avui comença una nova etapa per a mi.

Em vaig aficionar fa uns mesos als blogs. M'agrada visitar-los i fer comentaris sobre els temes que m'interessen, participar en definitiva.

He col·laborat últimament en dos, i encara ho faig: el blog dels CANS VELLS, amb el qual em sent molt identificat, i el blog de Sa Timbalada de Son Servera.

Però he sentit la necessitat de tenir el meu propi blog, que ara arranca amb aquest mini-post de presentació.

La imatge que veieu a la dreta, plena de pau i tranquil·litat, tan necessàries després d'un agost de platja, sopars, berbenes i festes (vacances, en definitiva), està presa en el Port Vell, en la meva Localitat, fa uns dies.

Esper que tú, que ara llegeixes aquest post en puguis llegir molts més i discutir, debatre i rebatre qualsevol tema que s'iniciï en el blog que avui comença la seva vida. Si així ho fas, serà perquè entres a visitar-lo, i això m'honrarà i animarà a seguir.

Una abraçada.
Miquel Bua.