Pesta bubònica

La festivitat de Sant Ignasi se celebra cada 1 de febrer a Son Servera en memòria d'aquella històrica data del 1 de febrer de 1821, quan es va aixecar el cordó militar que voltava la vila, conseqüència de la pesta bubònica que patien els serverins des de mitjans de 1820 i que va minvar en dos terços la seva població.

Moriren més de 1000 persones.

Autora: Llucia, feineta escolar, gener 2010

La legenda diu que uns mariners provinents de Tànger enterraren un mort la platja del Port Vell a un mort afectat per la pesta bubònica. El taparen amb una capa que, hores després recolliria un pastor serverí, convertint-se en el primer afectat i portador de l'epidèmia al poble.

Una segona possibilitat és que en els sacs de cereals que duien aquestes embarcacions que fondejaven per la badia serverina, hi hagués una rata que transmetés l'epidèmia al poble.

El record d'aquest fet històric del coratge i la supervivència dels veïns davant la devastadora epidèmia de la pesta bubònica durant uns terribles mesos de 1820 roman viu actualment en la figura del pastor llegendari que va esculpir l'exalcalde socialista i metge de professió, Eduard Servera, situat en la plaça Abeurador. La llegenda es conta de generació en generació.

Pink Floyd, Barcelona 1994

Estadi Olimpic, Barcelona, 27 de juliol de 1994. Allà era jo, a veure els meus. Dret damunt el terreny de joc, amb les grades a reventar de gent.

Els assistents mai no podrem oblidar aquell torrent de so dels helicòpters (de l'album The Wall) amb fosca total i aquells llums tipics de camp de concentració cercant-nos pel terreny de joc de l'Olimpic.

Havien publicat en març d'aquell mateix any The division bell, i començaren a Miami la seva gira mundial. Sort duguerem que decidireu aterrar a Barcelona. Si no, difícilment vos haguès vist en directe. Un somni.

Llàstima de les absències dels dos grans líders de la banda: el desaparegut Syd Barret, alma mater dels Pink Floyd dels anys 60 (el tema Wish you were here va dedicat a ell), i Roger Waters, líder del grup dels anys 70. Aquest darrer separat del grup per greus descrepàncies amb la resta d'integrants.


La veu de Dave Gilmour ja no tenia la mateixa energia, però els Floyd d'aquell vespre, el propi Gilmour (guitarra y veu), Nick Mason (bateria), i el desaparegut Richard Wright (teclats y veus) s'havien reforçat amb un teclista (Jon Carin), un guitarrista (Tim Renwick), un baixista (Guy Pratt), un saxo (Dick Parry), un segon bateria (Gary Wallis) i un coro format per tres al·lotes.

Els llums i els raigs làser mesclats amb la tempesta van crear un ambient fantasmagòric. Les armes que utilitzava Pink Floyd aquell dia eren (font El Pais, hemeroteca):
- 250.000 watts de so estèreo
- 100.000 watts de so quadrafònics
- 300 altaveus
- 350 focus de diverses intensitats
- L'energia de sis companyies elèctriques
- 8 autobusos
- 49 camions
- 1 avió privat
- 700 tones d'acer per l'escenari.

El millor concert que he vist mai.

Orgull de potencial esportiu

A un mapa mundi som poqueta cosa, quant a superfície dic.
Esportivament, enormes!
Fa ganes de presumir.
Gran moment.

Sense fum

M'emprenya molt anar a beure una cervesa i en tornar a casa haver d'extendre la roba que duia a l'aire lliure.

Això no és res. El problema són els pulmons.

A Espanya tot ho feim a mitges. La llei antitabac no ha fet que als locals publics deixi d'haver-hi fum. I això de crear espais per fumadors i per no fumadors dins el mateix local és un doi.

Crec que no hi ha d'haver pol·lèmica: la llibertat de fumar, sí, però la salut dels que t'envolten... què!? La llibertat no existeix si no respectes la del reste de la gent.

També he fumat dins un bar. No hi havia la consciència social que hi ha avui.

No és just que els fumadors passius pateixin enfermetats per la no acció del govern, en minúscula.

Aquest post ha estat objecte d'un gran debat a www.cansvells.com. Entra-hi.

El Mallorqueta no s'ho mereix!

El cap de setmana un està pendent d'ells.

Ens donen satisfaccions, també ens fan emprenyar.

En definitiva, ens entretenen, i molt.

Fan gran el Club.






-----------------------------------------------------------------------------------
SEPARACIÓ












Aquesta gent interessa poc, més aviat gens, a l'aficionat.

Haurien de passar sense pena ni glòria tots ells.

Cap hauria de ser protagonista mai.

Els que interessen són els altres, els de dins el camp, vestits de vermell.

Com pot ser que a un Club com el nostre, situat a posicions classificatòries d'excel·lència, es parli més d'aquestes persones que dels propis jugadors, o el míster, que són els que aconsegueixen els resultats?

No estic content amb el meu Club. I va 6è a la lliga (el filial, líder a 2ª B). Però a l'Illa, quan es parla del RCD Mallorca, el Mallorqueta, es parla de tot tipus d'escàndols, de tot menys de futbol.

Qùe hem de fer, directius?

Gràcies, agost

Es fa difícil començar altre vegada
després d'unes meravelloses vacances.

Un desconnecta d'absolutament tot:
el mòbil, Internet, la premsa, la televisió.

Només interessa descansar la ment, fer exercici,
estar amb els teus i gaudir al màxim.

Es xerra des de fa anys
d'una síndrome post-vacacional.
No sé el que és això.
El que sí sé és que hauria desitjat un altre agost,
i tal vegada un altre més després.

Deixant de costat l'impossible,
aquí va el video.
Sobren ara les paraules.

Ón has anat, Mallorca?

La Mallorca que vaig conèixer s'esfuma.


Temps en que deixaves el Vespino obert
en mig de la plaça del poble,
deixaves la casa sense tencar amb clau,
anaves de marxa amb auto-stop
i els cotxes pareixia que se barallaven per dur-te.


En definitiva, no passava rés mai.






Avui és diferent.


No importa xerrar de la gran ona de delinqüència que es pateix,
no només a les Illes, evidentment.


Però, vius a l'avís de fa uns dies:
ha arribat el terrorisme.


A ón ets, Mallorca?





Iavoneres.