Segle

Segle. Cent anys.

Mig segle. Cinquanta anys.

Deu. Vint. Trenta. Quaranta. Cinquanta!

Dissabte de Sant Jaume.
No vull festa sorpresa.
No em ve de gust celebrar-ho.
És un numero difícil d'encaixar.
Dic als meus:
"Anem a Cabrera".
Sense mòbils.
Res.
Demà serà un altre dia.
Ja amb mig segle damunt de les cervicals.
Mig segle d'estudi, treball, viatges, rutina, alegries, tristeses, esport i, és clar, festes.
Benvingut al club, em dic.
A seguir.
Amb la mateixa intensitat de sempre.
O amb una mica menys, vaja.
Però amb intensitat.
Si no, estic mort.
Mort en vida.
Com aquest blog durant mesos.
Endavant, Bua!

Pesta bubònica

La festivitat de Sant Ignasi se celebra cada 1 de febrer a Son Servera en memòria d'aquella històrica data del 1 de febrer de 1821, quan es va aixecar el cordó militar que voltava la vila, conseqüència de la pesta bubònica que patien els serverins des de mitjans de 1820 i que va minvar en dos terços la seva població.

Moriren més de 1000 persones.

Autora: Llucia, feineta escolar, gener 2010

La legenda diu que uns mariners provinents de Tànger enterraren un mort la platja del Port Vell a un mort afectat per la pesta bubònica. El taparen amb una capa que, hores després recolliria un pastor serverí, convertint-se en el primer afectat i portador de l'epidèmia al poble.

Una segona possibilitat és que en els sacs de cereals que duien aquestes embarcacions que fondejaven per la badia serverina, hi hagués una rata que transmetés l'epidèmia al poble.

El record d'aquest fet històric del coratge i la supervivència dels veïns davant la devastadora epidèmia de la pesta bubònica durant uns terribles mesos de 1820 roman viu actualment en la figura del pastor llegendari que va esculpir l'exalcalde socialista i metge de professió, Eduard Servera, situat en la plaça Abeurador. La llegenda es conta de generació en generació.

Pink Floyd, Barcelona 1994

Estadi Olimpic, Barcelona, 27 de juliol de 1994. Allà era jo, a veure els meus. Dret damunt el terreny de joc, amb les grades a reventar de gent.

Els assistents mai no podrem oblidar aquell torrent de so dels helicòpters (de l'album The Wall) amb fosca total i aquells llums tipics de camp de concentració cercant-nos pel terreny de joc de l'Olimpic.

Havien publicat en març d'aquell mateix any The division bell, i començaren a Miami la seva gira mundial. Sort duguerem que decidireu aterrar a Barcelona. Si no, difícilment vos haguès vist en directe. Un somni.

Llàstima de les absències dels dos grans líders de la banda: el desaparegut Syd Barret, alma mater dels Pink Floyd dels anys 60 (el tema Wish you were here va dedicat a ell), i Roger Waters, líder del grup dels anys 70. Aquest darrer separat del grup per greus descrepàncies amb la resta d'integrants.


La veu de Dave Gilmour ja no tenia la mateixa energia, però els Floyd d'aquell vespre, el propi Gilmour (guitarra y veu), Nick Mason (bateria), i el desaparegut Richard Wright (teclats y veus) s'havien reforçat amb un teclista (Jon Carin), un guitarrista (Tim Renwick), un baixista (Guy Pratt), un saxo (Dick Parry), un segon bateria (Gary Wallis) i un coro format per tres al·lotes.

Els llums i els raigs làser mesclats amb la tempesta van crear un ambient fantasmagòric. Les armes que utilitzava Pink Floyd aquell dia eren (font El Pais, hemeroteca):
- 250.000 watts de so estèreo
- 100.000 watts de so quadrafònics
- 300 altaveus
- 350 focus de diverses intensitats
- L'energia de sis companyies elèctriques
- 8 autobusos
- 49 camions
- 1 avió privat
- 700 tones d'acer per l'escenari.

El millor concert que he vist mai.