dimarts, 30 de juny del 2009

Temps d'homenatges

S'ha xerrat la setmana passada molt del Rei del Pop, mort als 50 anys. Michael Jackson va ser víctima d'una infància gens apropiada que el va dur a fer tot tipus d'excentricitats i a la recent mort física, si bé -com he llegit avui a un comentari a un blog que visito habitualment- havia mort feia molt de temps.

Un estudi recent del Centre de Salut Pública de la Universitat John Moores de Liverpool establix que pertànyer a una banda de rock (ara no entrarem en detalls de si la música de Jacko era pop o rock) és una professió d'alt risc i, sobre una mostra de més de mil músics, determina un elevat índex de mortalitat prematura, concretament d'una edat mitja de 42 anys a EEUU i de 35 a Europa.

Anem a veure:

Kurt Cobain, capdavanter i cantant de Nirvana, malaltís, depressiu i addicte a les drogues, es va suïcidar en la seva casa disparant-se en el cap amb una escopeta en 1994, als 27 anys.

Bob Marley, icona de la música Reggae i profeta del moviment Rastafari, en 1976 va sobreviure a un intent d'assassinat després de rebre diversos tirs de pistola, però no ho va aconseguir en la seva lluita contra el càncer en 1981 als 36 anys.

Elvis Presley és i serà sempre El Rei, l'estrella més rutilant del Rock & Roll. En els seus últims anys de vida es va abandonar als excessos en les drogues i l'alimentació, el que va derivar en una absoluta decadència i una deterioració tanta físic com psíquic, fins que va ser trobat mort en la seva casa en 1977 als 42 anys.

John Lennon, després de la dissolució de The Beatles, va desenvolupar una notable (i massa breu) carrera en solitari com cantant i compositor, marcada per un profund compromís ideològic i polític de tendència pacifista. Va morir assassinat a tirs per un fan prop del seu habitatge en el cèlebre edifici Dakota de Nova York, en 1980 als 40 anys.

Jimi Hendrix, espectacular guitarrista, músic innovador i experimental, mestre de la psicodelia, la imatge més recognoscible del mític festival de Woodstock'1969. La seva estranya mort es va produir a l'asfixiar-se amb el seu propi vòmit mentre dormia, després d'haver mesclat alcohol i somnífers, en 1970 als 28 anys.

Freddie Mercury, cantant, compositor i pianista del grup Queen, un dels artistes més carismàtics i inoblidables del panorama del Rock. El seu nom es va afegir a la llarga llesta dels morts a causa de la Sida en 1991, als 45 anys.

Keith Moon, l'influent i revolucionari bateria de The Who, era conegut pel seu estil de vida autodestructiu i pels seus habituals excessos amb l'alcohol i les drogues. Finalment va morir per una sobredosi de pastilles mentre dormia. En 1978 als 32 anys.

John Bonham, bateria de Led Zeppelin, també era famós per les seves múltiples addiccions. La seva mort es va produir a l'ofegar-se amb el seu vòmit, després d'una borratxera bestial per haver consumit prop de 40 vodkas, en 1980 als 32 anys.

Janis Joplin va ser sens dubte la gran dama blanca del Blues i el Rock & Roll. Polèmica, emotiva i visceral, era consumidora de tot tipus de drogues. Va morir d'una sobredosi d'heroïna en un hotel d'Hollywood, en circumstàncies una mica misterioses i contradictòries, en 1970 als 27 anys.

Jim Morrison representa a la perfecció el paper d'ídol llegendari i maleït. Intel·ligent i visionari, el líder de The Doors era també addicte a gairebé tot, fins que va aparèixer mort en la banyera del seu pis després de sofrir un atur cardíac, en 1971 als 28 anys.

Otis Redding, el Rei del Soul, un cantant irrepetible amb una personalitat arrolladora. Va morir tràgicament en un accident aeri en 1967 als 26 anys.

Sid Vicious, va ser el baixista del grup Sex Pistols i una figura icónica del punk. Va Estar involucrat en el naixement del punk però va morir en 1979 d'una sobredosi de drogues amb tan sol 21 anys.

Ritchie Valens, va ser un cantautor i guitarrista d'origen mexicà. Un pioner del rock and roll i un precursor del moviment chicano de rock, la carrera de Valens només va durar vuit mesos. Durant aquest temps, no obstant això, es va anotar diversos èxits, en particular, "La Bamba". El 3 de febrer de 1959, en el que es coneix com El Dia que Va morir la Música, Valens va morir en un accident d'avió en Iowa, als 18 anys d'edat.

Conclusions:
Segur que hi ha alguna errada.
Segur també que m'he deixat algún monstre de la música mort prematurament.
Seguríssim que heu disfrutat de veure aquesta mostra d'inoblidables que durant tants d'anys ens han fet disfrutar.
Com es pot fer tant en tan poc temps?
Què joves ens deixaren!
Descansau en pau Michael i tots.

divendres, 1 de maig del 2009

Parèntesi

Un mes i mig sense escriure al blog.
Penso amb ell.
Hi ha gent, poca, que me recorda que el tenc.
Tornarà l'esperit necessari per redactar un post.
Segur.
Altres vegades m'havia passat també.
I he tornat.
M'agraden moltes coses, moltes activitats.
Tal vegada massa, poden pensar alguns.
Estic més viu que mai. Això sí importa.
Importa més que aquest blog.
Importa menys que els que entrau a llegir-lo.
Salut per tots/totes.
Fins aviat.

dimecres, 18 de març del 2009

The extraterrestrial -ET-



Antares és una estrella que, atenció, és 152.943.023 vegades més gran que la Terra o, el que és el mateix, 700 vegades més gran que el Sol.


Aquesta és la curiositat més relevant que he trobat després de llegir la feineta escolar de l'imatge.


Ens hem aturat a reflexionar damunt la magnitud de tot això?


Brutal.


Segur que hi ha vida fora d'aquí.


Segur.


Torna, Spielberg.

dilluns, 9 de març del 2009

Morrison Hotel

Morrison Hotel és un maravellós àlbum llançat en 1970 per The Doors, el cinquè d'estudi de la seva carrera.


Després que el seu anterior treball The Soft Parade, no fos molt bé rebut pel públic, la banda decideix regressar a un estil marcadament Blues.


Així, les lletres es fan més desenfadades, encara que el geni intel·lectual de Morrison segueix fent que resultin complexes.


És un àlbum de marcat caràcter conceptual amb les dues cares del disc clarament diferenciades:

La cara A, (anomenada Hard Rock Cafe), que conté des de Roadhouse Blues fins a Ship Of Fools, i la cara B (Morrison Hotel) des de Land Ho! fins a Maggie M'Gill.


James Douglas Morrison (nascut el 8 de desembre del 1943, i mort el 3 de juliol del 1971) va ser un cantant, escriptor i poeta nord-americà nascut a Melbourne, Florida.


Vocalista i membre principal del grup The Doors.


Sex-symbol provocador, amb un comportament voluntàriament excessiu, veritable ídol de la música rock.


Però també intel·lectual compromès del moviment de la cançó protesta, en particular contra la Guerra del Vietnam.


Tenguè una reputació de poeta maleït, que la seva mort prematura, a París, en circumstàncies no massa esclarides, transformà en llegenda.


Gran herència, Jim.
Gràcies!

divendres, 27 de febrer del 2009

Una cervesa!

Què gran és la cervesa. Seguirem en la dinàmica del darrer post.


Diurética beguda, diuen que és recomanada pels metges amb moderació.


A un servidor personalment cap metge l'hi ha dit encara, i ja començam a ser veterans en aquestes batalles.


Cal reconèixer que existeix una gran diferència entre les cerveses que serveixen en les bones cerveseries i en alguns bars, i les cerveses calentes o mal servides que posen en altres llocs.


El mètode per a servir una cervesa des d'un tirador (o sigui, una canya) o des d'una botella és similar.


Abans de servir-se cal refrescar el tassó devall un roi d'aigo freda per a evitar la formació de bombolles i evitar també una mala formació de l'espuma.


Després amb una inclinació del tassó o copa d'aproximadament 45 graus respecte de la botella o tirador, es deixarà caure lentament la cervesa contra la paret del tassó evitant així la formació d'espuma.


Una vegada que està mig ple es col·loca en posició vertical i es continua, formant-se ara l'espuma.


Si es tracta d'una botella, en alguns casos, es deixarà un centímetre de líquid sense servir.


Si es pretén que l'espuma tingui un aspecte compacte, en alguns casos ha de seguir-se aquest procediment en diverses vegades, deixant reposar entre cadascuna d'elles la cervesa.


Eh, és divendres!

Ens prenem unes cerveses?

Jo sí. Hi vaig!

Salut amics!

dimecres, 18 de febrer del 2009

Anem de tapes?

Què gran és prendre una tapa amb una canya o un tassonet de vi!

He sentit dir que l'origen etimològic de la paraula tapa ve de la costum antiga de tapar les copes i tassons de vi en les tavernes amb un tros de pa o amb una rodanxa de pernil, per a impedir que entressin mosques i mosquits, o que es diposités pols en l'interior.

Existeixen diverses versions sobre origen de la tapa:

1.- A l'Edat Mitjana, el Rei Alfons X el Savi, s. XIII, a causa de una malaltia es va veure obligat a prendre vi per prescripció facultativa (bon medicament, no?), i per a evitar els efectes de l'alcohol, menjava entre hores acompanyant a la beguda. Després de restablir-se va disposar que en les fondes de Castella no se servís el vi sense que anés convenientment acompanyat per alguna ració de menjar.

2.- Altra versió diu que el Rei Alfons XIII a una visita a Cadis es va detenir amb tot el seu sèquit a prendre's un vi de jerez en la terrassa d'una fonda. Es va aixecar vent de llevant i al mesonero, intentant evitar que entrés alguna pols o arena de la platja en el got real, se li va ocórrer com a solució posar damunt una rodanxa de pernil. Sembla ser que el recurs del mesonero va ser molt del grat del rei, ja que es va menjar la tapa i va demanar altra similar.

3.- Una versió popular més simple diu que la tradició de les tapes neix de la necessitat que els llauradors poguessin menjar una mica que permetés arribar a l'hora per a mejar del migdia amb forces per a seguir treballant, i que aquesta necessitat es cobria millor si es prenia un breu aliment acompanyat amb la ingesta d'una mica de vi.

4.- Altra llegenda conta que, durant el regnat dels Reis Catòlics, a causa del augment dels incidents causats pels carreters a la sortida de les tavernes a causa de la gran quantitat de cervesa i vi ingerit, es va obligar als taverners a servir la copa de vi o el gerro de cervesa amb una tapa. Aquesta consistia en un plat amb una mica de menjar fred (pernil, formatge, o el que tingués més a mà el taverner).

Partint d'aquestes versions principals de l'aparició del terme tapa, existeixen moltíssimes "versions locals", més o menys semblants. En totes elles es dóna una explicació plausible de la tapa com mesura contra la ebriedad, contra l'entrada d'insectes o partícules en la beguda, o una combinació d'ambdues raons.

Vull una tapa! Son les dotze del migdia! I una canya.

dimarts, 17 de febrer del 2009

Fittipaldi!

Avui, a Manacor, estava jo creuant un carrer quan ha passat un cotxe esportiu, renouer, a bastant velocitat i un jove li ha cridat "Fitipaaardi!!!", sí, amb "r".

No he pogut controlar les rialles. Jojojojo. M'ha cridat l'atenció, i m'ha recordat a l'inoblidable campió de fórmula 1.



És un cognom diferent, curiós, que al pertànyer a un exitòs corredor de cotxes, s'ha usat molt com apel·latiu per a diferents situacions: si un es deixa unes enormes patilles, poden dir-li Fittipaldi, sí, però el més normal és que t'adjudiquin el nom del flamant campió si ets un temerari del volant o, en un determinat moment, realitzes una maniobra brusquera amb l'automòbil.


Emerson Fittipaldi (Sao Paulo, 1946) és un ex pilot d'automòbils brasiler, campió mundial de Fórmula 1.

Conegut amb l'àlies de Emmo, Fittipaldi va començar a competir a Europa en 1969 en la fórmula Ford, però al següent any ja va començar a pilotar en Fórmula 1 amb Lotus.

En la seva primera temporada completa, en 1971, va acabar sisè del campionat i a l'any següent va guanyar cinc carreres i el campionat del món amb 16 punts d'avantatge damunt el britànic Jackie Stewart.

Des de llavors i durant vint-i-tres anys va mantenir el lloc d'haver estat el pilot més jove a assolir el campionat, fins que el lloc va ser ocupat en 2005 per en Fernando Alonso.

Més tard va abandonar Lotus para fitxar per l'equip McLaren per a aconseguir el seu segon campionat en 1974. Durant la temporada de F1 de 1974, Emerson Fittipaldi i el seu germà Wilson van formar un equip de F1 enterament brasiler.

Va deixar la Fórmula 1 en 1980 per a, participar en la categoria kart i va guanyar la tradicional prova de les 500 milles de Indianápolis.

També ha donat nom a un conegut grup musical espanyol, Fito & Fitipaldis.

Gran, Emerson.