Estadi Olimpic, Barcelona, 27 de juliol de 1994. Allà era jo, a veure els meus. Dret damunt el terreny de joc, amb les grades a reventar de gent.
Els assistents mai no podrem oblidar aquell torrent de so dels helicòpters (de l'album The Wall) amb fosca total i aquells llums tipics de camp de concentració cercant-nos pel terreny de joc de l'Olimpic.
Havien publicat en març d'aquell mateix any The division bell, i començaren a Miami la seva gira mundial. Sort duguerem que decidireu aterrar a Barcelona. Si no, difícilment vos haguès vist en directe. Un somni.
Llàstima de les absències dels dos grans líders de la banda: el desaparegut Syd Barret, alma mater dels Pink Floyd dels anys 60 (el tema Wish you were here va dedicat a ell), i Roger Waters, líder del grup dels anys 70. Aquest darrer separat del grup per greus descrepàncies amb la resta d'integrants.
La veu de Dave Gilmour ja no tenia la mateixa energia, però els Floyd d'aquell vespre, el propi Gilmour (guitarra y veu), Nick Mason (bateria), i el desaparegut Richard Wright (teclats y veus) s'havien reforçat amb un teclista (Jon Carin), un guitarrista (Tim Renwick), un baixista (Guy Pratt), un saxo (Dick Parry), un segon bateria (Gary Wallis) i un coro format per tres al·lotes.
Els llums i els raigs làser mesclats amb la tempesta van crear un ambient fantasmagòric. Les armes que utilitzava Pink Floyd aquell dia eren (font El Pais, hemeroteca):
- 250.000 watts de so estèreo
- 100.000 watts de so quadrafònics
- 300 altaveus
- 350 focus de diverses intensitats
- L'energia de sis companyies elèctriques
- 8 autobusos
- 49 camions
- 1 avió privat
- 700 tones d'acer per l'escenari.
El millor concert que he vist mai.
Entrades
