divendres, 19 de setembre de 2008

Rick Wright

Avui he fet un post al blog des cans vells i quan l'he vist no he pogut ressistir-me a penjar-lo aquí. Ho faig idò:

Dilluns passat va morir es ca vell Rick Wright, tecladista i membre fundador de Pink Floyd, a nes 65 anys víctima de cancer.

En Wright mai va cridar massa s’atenció a sa banda, en part eclipsat per en Roger Waters i en Dave Gilmour, però com a compositor va fer aportacions importantíssimes en “Dark Side of the Moon” (va ser es compositor de “Great Gig in the Sky” i “Us and Them”) i cançons com “Shine on You Crazy Diamond”.

En Rick va estar fora de sa banda durant un temps, quan gravaven The Wall es va acabar barallant amb en Waters i va amenaçar de cremar qualsevol gravació feta tret que ell hi fòs. A nes final va decidir anar-se però va ser contractat com “músic extern” durant sa gira de s'àlbum.

Durant “The Final Cut” no va participar de cap manera però a 1987, amb un Pink Floyd sense en Roger Waters, va tornar per a col•laborar en “A Momentary Lapse of Reason” (apareix com a músic convidat per problemes legals).

En “The Division Bell” ja va estar 100% reintegrat a sa banda, va ser co-autor de 5 temes i va participar en sa gira mundial.

Fora de Pink Floyd va tenir diversos projectes solistes, es primer en 1978, “Wet Dreams” que ho considerava un total error. En 1984 va fer una banda que es deia Zee, que va tenir un sol disc: “Identity”. En recents anys va participar amb en David Gilmour en una cançó i sa gira des seu últim disc, “On an Island”.

En Richard Wright, a sa foto tot sol, passarà a s’història com s'home que va sobreviure a ses dues morts des grup: sa primera va ser, s’inevitable marxa den Syd Barret, destrossat per una malaltia mental desencadenada per consum de LSD. Barret es va separar de Pink Floyd en 1968 i, encara que va viure fins a juliol de 2006, després des grup va deixar sa música i es va convertir en un ciutadà anònim a nes que, amb una vida estable, li feia poca gràcia que algun fan despistat li recordés sa seva anterior vida d'artista.

Sa segona mort de Pink Floyd va tenir lloc després de s'aparició, en 1979, de The Wall. Durant sa gravació des disc, Wright va ser despedit per en Roger Waters, en aquesta època lider absolut de sa banda. Curiosament, es caràcter flemàtic den Wright el va salvar de sa ruïna: es teclista va continuar com músic de sessió durant sa gravació des disc i sa posterior gira. Com aquesta va ser un desastre econòmic -principalment per culpa de sa megalomanía escènica de Waters, que va arruïnar a sa banda amb una desorbitada producció-, va ser s'únic dels quatre que es va salvar de sa bancarrota.


Personalment, Pink Floyd, ja ho vaig dir a sa meva presentació cavellística, sempre han estat es meus. Em vaig desplaçar a Barcelona devers 1996 per a veure un directasso i mai ho oblidaré. M’han fet disfrutar molt, molt, durant anys. Vagi s'homenatge per en Rick Wright.

3 comentaris:

michele ha dit...

hoi bua soc el primer que deixa un comentari al teu post en el teu blog,quinq emoció.
Tescric despres de lleggir també sa carta de despedida den kurt kobain i sincerament m'ha impactat.kurt era esclau total dels seus sentients i no podia fingir.crec que en rigth també era aixi pero li va agrada mes desapareixer lentament.tot dos handeixat un buit que haurem d'omplr amb sa seva musica.

Bua ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Bua ha dit...

Com bé has vist, Michele, aquest post l'he "robat" al blog dels cans vells. El vaig fer per ells (noltros, vull dir), i allà m'han fet els comments.
Enllàç:
Enllàç