Una cervesa!

Què gran és la cervesa. Seguirem en la dinàmica del darrer post.


Diurética beguda, diuen que és recomanada pels metges amb moderació.


A un servidor personalment cap metge l'hi ha dit encara, i ja començam a ser veterans en aquestes batalles.


Cal reconèixer que existeix una gran diferència entre les cerveses que serveixen en les bones cerveseries i en alguns bars, i les cerveses calentes o mal servides que posen en altres llocs.


El mètode per a servir una cervesa des d'un tirador (o sigui, una canya) o des d'una botella és similar.


Abans de servir-se cal refrescar el tassó devall un roi d'aigo freda per a evitar la formació de bombolles i evitar també una mala formació de l'espuma.


Després amb una inclinació del tassó o copa d'aproximadament 45 graus respecte de la botella o tirador, es deixarà caure lentament la cervesa contra la paret del tassó evitant així la formació d'espuma.


Una vegada que està mig ple es col·loca en posició vertical i es continua, formant-se ara l'espuma.


Si es tracta d'una botella, en alguns casos, es deixarà un centímetre de líquid sense servir.


Si es pretén que l'espuma tingui un aspecte compacte, en alguns casos ha de seguir-se aquest procediment en diverses vegades, deixant reposar entre cadascuna d'elles la cervesa.


Eh, és divendres!

Ens prenem unes cerveses?

Jo sí. Hi vaig!

Salut amics!

Anem de tapes?

Què gran és prendre una tapa amb una canya o un tassonet de vi!

He sentit dir que l'origen etimològic de la paraula tapa ve de la costum antiga de tapar les copes i tassons de vi en les tavernes amb un tros de pa o amb una rodanxa de pernil, per a impedir que entressin mosques i mosquits, o que es diposités pols en l'interior.

Existeixen diverses versions sobre origen de la tapa:

1.- A l'Edat Mitjana, el Rei Alfons X el Savi, s. XIII, a causa de una malaltia es va veure obligat a prendre vi per prescripció facultativa (bon medicament, no?), i per a evitar els efectes de l'alcohol, menjava entre hores acompanyant a la beguda. Després de restablir-se va disposar que en les fondes de Castella no se servís el vi sense que anés convenientment acompanyat per alguna ració de menjar.

2.- Altra versió diu que el Rei Alfons XIII a una visita a Cadis es va detenir amb tot el seu sèquit a prendre's un vi de jerez en la terrassa d'una fonda. Es va aixecar vent de llevant i al mesonero, intentant evitar que entrés alguna pols o arena de la platja en el got real, se li va ocórrer com a solució posar damunt una rodanxa de pernil. Sembla ser que el recurs del mesonero va ser molt del grat del rei, ja que es va menjar la tapa i va demanar altra similar.

3.- Una versió popular més simple diu que la tradició de les tapes neix de la necessitat que els llauradors poguessin menjar una mica que permetés arribar a l'hora per a mejar del migdia amb forces per a seguir treballant, i que aquesta necessitat es cobria millor si es prenia un breu aliment acompanyat amb la ingesta d'una mica de vi.

4.- Altra llegenda conta que, durant el regnat dels Reis Catòlics, a causa del augment dels incidents causats pels carreters a la sortida de les tavernes a causa de la gran quantitat de cervesa i vi ingerit, es va obligar als taverners a servir la copa de vi o el gerro de cervesa amb una tapa. Aquesta consistia en un plat amb una mica de menjar fred (pernil, formatge, o el que tingués més a mà el taverner).

Partint d'aquestes versions principals de l'aparició del terme tapa, existeixen moltíssimes "versions locals", més o menys semblants. En totes elles es dóna una explicació plausible de la tapa com mesura contra la ebriedad, contra l'entrada d'insectes o partícules en la beguda, o una combinació d'ambdues raons.

Vull una tapa! Son les dotze del migdia! I una canya.

Fittipaldi!

Avui, a Manacor, estava jo creuant un carrer quan ha passat un cotxe esportiu, renouer, a bastant velocitat i un jove li ha cridat "Fitipaaardi!!!", sí, amb "r".

No he pogut controlar les rialles. Jojojojo. M'ha cridat l'atenció, i m'ha recordat a l'inoblidable campió de fórmula 1.



És un cognom diferent, curiós, que al pertànyer a un exitòs corredor de cotxes, s'ha usat molt com apel·latiu per a diferents situacions: si un es deixa unes enormes patilles, poden dir-li Fittipaldi, sí, però el més normal és que t'adjudiquin el nom del flamant campió si ets un temerari del volant o, en un determinat moment, realitzes una maniobra brusquera amb l'automòbil.


Emerson Fittipaldi (Sao Paulo, 1946) és un ex pilot d'automòbils brasiler, campió mundial de Fórmula 1.

Conegut amb l'àlies de Emmo, Fittipaldi va començar a competir a Europa en 1969 en la fórmula Ford, però al següent any ja va començar a pilotar en Fórmula 1 amb Lotus.

En la seva primera temporada completa, en 1971, va acabar sisè del campionat i a l'any següent va guanyar cinc carreres i el campionat del món amb 16 punts d'avantatge damunt el britànic Jackie Stewart.

Des de llavors i durant vint-i-tres anys va mantenir el lloc d'haver estat el pilot més jove a assolir el campionat, fins que el lloc va ser ocupat en 2005 per en Fernando Alonso.

Més tard va abandonar Lotus para fitxar per l'equip McLaren per a aconseguir el seu segon campionat en 1974. Durant la temporada de F1 de 1974, Emerson Fittipaldi i el seu germà Wilson van formar un equip de F1 enterament brasiler.

Va deixar la Fórmula 1 en 1980 per a, participar en la categoria kart i va guanyar la tradicional prova de les 500 milles de Indianápolis.

També ha donat nom a un conegut grup musical espanyol, Fito & Fitipaldis.

Gran, Emerson.

Dhraa, great memories

Un amic meu, que té d'àlies "Es Feroç", un crack resident a Barcelona, en qüestió d'un parell de dies ha pujat unes fotos tremendes al facebook, com una autèntica locomotora.

Entre la multitud de relíquies que ens ha deixat a aquells que compartirem amb ell moltes estones d'oci, m'han cridat l'atenció les targetes VIP que apareixen en les fotos.

Aquest format de tarjeta de crèdit puc assegurar que a l'època era totalment novedós i únic, allà en 1987 ò 88.

Aquest, més vell -tant per l'ús com per el temps que ha passat- és el VIP del primer any d'existència de la macro-disco. Jo els vaig tenir tots dos, evidentment.

Aquest és l'autèntic pòster d'inauguració de Dhraa, que -com no diu de quin any és- ha estat utilitzat recentment per donar a entendre una nova apertura del local vint anys desprès. El devem a Julio Pérez, amic de facebook, que l'ha penjat a allà també.

"Drhaa" va ser una macro-disco de les dècades dels 80 i 90, "open air disco" resaven els seus anuncis, de la que tots els que hi anarem guardam gratíssims records.

Una torre amb escala en espiral, una piràmide, una enorme piscina de disseny, barres de bar per tot arreu, un llamp làsser que es divisava de qualsevol banda i uns aparells de só i luminotècnia que no corresponien a aquella època, sens dubte.

Els periòdics com "Ultima Hora" o "Diario de Mallorca" anunciaven la sala com "les ruïnes de l'any 3000", record.

Vam tenir ocasió de gaudir de directes de grups com Kid Creole and The Coconuts, Immaculate Fools (dues vegades), Nacha Pop, o el mateix Miguel Bosé, l'art del qual m'agrada des que el vaig veure i escoltar allà en directe.

El local tancava el dematí amb un bon sol, i havien de treure fora molta gent, que ningú ho dubti.

Els problemes a Dhraa van arribar amb els controls de alcoholemia. Estava situat en la carretera i no hi havia transport públic eficaç o, si l'havia, no existia consciència d'usar-lo en l'època. Això i les elevades despeses que suposava obrir si no hi havia suficient clientela van dur al seu tancament, tret que existeixi altra opinió més fiable.

S'ha xerrat moltes de vegades de reobrir, sobre tot darrerament al blog més visitat del llevant mallorquí, però...

Un 10 per Dhraa... i per Es Feroç (que té encara els dos VIP que mostren les fotos) i en Julio Pérez, amic de facebook, qui ha guardat les tres relíquies mostrades més avall.