Es blog de'n Bua

Segle

2010-10-31T12:36:00.003+01:00

Segle. Cent anys.

Mig segle. Cinquanta anys.

Deu. Vint. Trenta. Quaranta. Cinquanta!

Dissabte de Sant Jaume.
No vull festa sorpresa.
No em ve de gust celebrar-ho.
És un numero difícil d'encaixar.
Dic als meus:
"Anem a Cabrera".
Sense mòbils.
Res.
Demà serà un altre dia.
Ja amb mig segle damunt de les cervicals.
Mig segle d'estudi, treball, viatges, rutina, alegries, tristeses, esport i, és clar, festes.
Benvingut al club, em dic.
A seguir.
Amb la mateixa intensitat de sempre.
O amb una mica menys, vaja.
Però amb intensitat.
Si no, estic mort.
Mort en vida.
Com aquest blog durant mesos.
Endavant, Bua!

Pesta bubònica

2010-02-03T09:23:00.005+01:00

La festivitat de Sant Ignasi se celebra cada 1 de febrer a Son Servera en memòria d'aquella històrica data del 1 de febrer de 1821, quan es va aixecar el cordó militar que voltava la vila, conseqüència de la pesta bubònica que patien els serverins des de mitjans de 1820 i que va minvar en dos terços la seva població.

Moriren més de 1000 persones.

Autora: Llucia, feineta escolar, gener 2010

La legenda diu que uns mariners provinents de Tànger enterraren un mort la platja del Port Vell a un mort afectat per la pesta bubònica. El taparen amb una capa que, hores després recolliria un pastor serverí, convertint-se en el primer afectat i portador de l'epidèmia al poble.

Una segona possibilitat és que en els sacs de cereals que duien aquestes embarcacions que fondejaven per la badia serverina, hi hagués una rata que transmetés l'epidèmia al poble.

El record d'aquest fet històric del coratge i la supervivència dels veïns davant la devastadora epidèmia de la pesta bubònica durant uns terribles mesos de 1820 roman viu actualment en la figura del pastor llegendari que va esculpir l'exalcalde socialista i metge de professió, Eduard Servera, situat en la plaça Abeurador. La llegenda es conta de generació en generació.

Pink Floyd, Barcelona 1994

2010-01-02T09:40:00.005+01:00

Estadi Olimpic, Barcelona, 27 de juliol de 1994. Allà era jo, a veure els meus. Dret damunt el terreny de joc, amb les grades a reventar de gent.

Els assistents mai no podrem oblidar aquell torrent de so dels helicòpters (de l'album The Wall) amb fosca total i aquells llums tipics de camp de concentració cercant-nos pel terreny de joc de l'Olimpic.

Havien publicat en març d'aquell mateix any The division bell, i començaren a Miami la seva gira mundial. Sort duguerem que decidireu aterrar a Barcelona. Si no, difícilment vos haguès vist en directe. Un somni.

Llàstima de les absències dels dos grans líders de la banda: el desaparegut Syd Barret, alma mater dels Pink Floyd dels anys 60 (el tema Wish you were here va dedicat a ell), i Roger Waters, líder del grup dels anys 70. Aquest darrer separat del grup per greus descrepàncies amb la resta d'integrants.

La veu de Dave Gilmour ja no tenia la mateixa energia, però els Floyd d'aquell vespre, el propi Gilmour (guitarra y veu), Nick Mason (bateria), i el desaparegut Richard Wright (teclats y veus) s'havien reforçat amb un teclista (Jon Carin), un guitarrista (Tim Renwick), un baixista (Guy Pratt), un saxo (Dick Parry), un segon bateria (Gary Wallis) i un coro format per tres al·lotes.

Els llums i els raigs làser mesclats amb la tempesta van crear un ambient fantasmagòric. Les armes que utilitzava Pink Floyd aquell dia eren (font El Pais, hemeroteca):
- 250.000 watts de so estèreo
- 100.000 watts de so quadrafònics
- 300 altaveus
- 350 focus de diverses intensitats
- L'energia de sis companyies elèctriques
- 8 autobusos
- 49 camions
- 1 avió privat
- 700 tones d'acer per l'escenari.

El millor concert que he vist mai.

Orgull de potencial esportiu

2009-12-17T09:13:00.000+01:00

A un mapa mundi som poqueta cosa, quant a superfície dic.
Esportivament, enormes!
Fa ganes de presumir.
Gran moment.

Sense fum

2009-12-09T08:39:00.003+01:00

M'emprenya molt anar a beure una cervesa i en tornar a casa haver d'extendre la roba que duia a l'aire lliure.

Això no és res. El problema són els pulmons.

A Espanya tot ho feim a mitges. La llei antitabac no ha fet que als locals publics deixi d'haver-hi fum. I això de crear espais per fumadors i per no fumadors dins el mateix local és un doi.

Crec que no hi ha d'haver pol·lèmica: la llibertat de fumar, sí, però la salut dels que t'envolten... què!? La llibertat no existeix si no respectes la del reste de la gent.

També he fumat dins un bar. No hi havia la consciència social que hi ha avui.

No és just que els fumadors passius pateixin enfermetats per la no acció del govern, en minúscula.

Aquest post ha estat objecte d'un gran debat a www.cansvells.com. Entra-hi.

El Mallorqueta no s'ho mereix!

2009-12-04T16:52:00.005+01:00

El cap de setmana un està pendent d'ells.

Ens donen satisfaccions, també ens fan emprenyar.

En definitiva, ens entretenen, i molt.

Fan gran el Club.

-----------------------------------------------------------------------------------
SEPARACIÓ

Aquesta gent interessa poc, més aviat gens, a l'aficionat.

Haurien de passar sense pena ni glòria tots ells.

Cap hauria de ser protagonista mai.

Els que interessen són els altres, els de dins el camp, vestits de vermell.

Com pot ser que a un Club com el nostre, situat a posicions classificatòries d'excel·lència, es parli més d'aquestes persones que dels propis jugadors, o el míster, que són els que aconsegueixen els resultats?

No estic content amb el meu Club. I va 6è a la lliga (el filial, líder a 2ª B). Però a l'Illa, quan es parla del RCD Mallorca, el Mallorqueta, es parla de tot tipus d'escàndols, de tot menys de futbol.

Qùe hem de fer, directius?

Gràcies, agost

2009-09-02T14:20:00.005+02:00

Es fa difícil començar altre vegada
després d'unes meravelloses vacances.

Un desconnecta d'absolutament tot:
el mòbil, Internet, la premsa, la televisió.

Només interessa descansar la ment, fer exercici,
estar amb els teus i gaudir al màxim.

Es xerra des de fa anys
d'una síndrome post-vacacional.
No sé el que és això.
El que sí sé és que hauria desitjat un altre agost,
i tal vegada un altre més després.

Deixant de costat l'impossible,
aquí va el video.
Sobren ara les paraules.

Ón has anat, Mallorca?

2009-08-04T12:34:00.007+02:00

La Mallorca que vaig conèixer s'esfuma.

Temps en que deixaves el Vespino obert
en mig de la plaça del poble,
deixaves la casa sense tencar amb clau,
anaves de marxa amb auto-stop
i els cotxes pareixia que se barallaven per dur-te.

En definitiva, no passava rés mai.

Avui és diferent.

No importa xerrar de la gran ona de delinqüència que es pateix,
no només a les Illes, evidentment.

Però, vius a l'avís de fa uns dies:
ha arribat el terrorisme.

A ón ets, Mallorca?

Iavoneres.

Arrassam a França

2009-07-27T22:46:00.006+02:00

És normal que els francesos no ens puguin veure gaire.
Anem a fer un senzill repàs a les vint darreres edicions de les dues proves esportives més importants que organitzen.

LE TOUR

Campions espanyols

1988 Perico Delgado
1991 Miguel Indurain
1992 Miguel Indurain
1993 Miguel Indurain
1994 Miguel Indurain
1995 Miguel Indurain
2006 Oscar Pereiro
2007 Alberto Contador
2008 Carlos Sastre
2009 Alberto Contador

ROLAND GARROS

Campions espanyols

1993 Sergi Bruguera
1994 Sergi Bruguera
1998 Carlos Moyà
2002 Albert Costa
2003 Juan Carlos Ferrero
2005 Rafa Nadal
2006 Rafa Nadal
2007 Rafa Nadal
2008 Rafa Nadal

Els darrers 20 anys hem guanyat 10 Tours i 9 Roland Garros. Total 19. Espectacular!
Quants n'han guanyat ells? Zero 'patatero'. I dins ca seva. Iavonereeeeu!?

Hotel "Corona de Aragón"

2009-07-16T17:13:00.002+02:00

El passat 12 de juliol va ser el 30 aniversari d'un incendi, provocat per un atemptat, al Hotel "Corona de Aragón", de Saragossa. Moriren prop de 80 persones a la tragèdia.

Aquel vespre tenien habitació reservada a l'Hotel dos joves i il·lusionats jugadors de l'Alavés, Badiola i Valdano, que acabaven de fitxar pel Real Saragossa. En realitat, en Jorge Valdano havia de passar aquell vespre a l'hotel, però un problema amb la directiva de l'Alavés va retardar el seu viatge fins al matí següent.

El seu company Badiola -també fitxat pel Saragossa- va dormir aquell vespre allà i mai més va jugar un partit oficial, i encara avui arrastra las seqüel·les d'aquell horror.

En Valdano, en canvi, va fitxar pel Real Madrid i fou, anys després, campió del món amb l'Argentina de Maradona.

He escoltat avui una entrevista a Jorge Valdano avui per la ràdio, i anava damunt aquest tema. Comentava en Jorge que va ajudar, després del sinistre, el que va poder a Badiola, qui va viure a ca'n Valdano una temporada, sempre amb l'esperança de recuperar, primer la persona, i després el futbolista, pero lo segón no va poder ser.

Deia Valdano, que quan vius un sinistre d'espectador proper, com va passar a Saragossa, t'afecta, i molt, però se supera més prest o més tard, en canvi quan el vius en primera persona -com fa poc (va caure un helicòpter amb ell dins)- és molt diferent i te fa valorar més el present i les coses senzilles.

Segrest

2009-07-02T17:38:00.004+02:00

Patir un segrest durant anys
ha de ser terrible.

Menges el que et donen,
orines on et diuen,
no tens més informació
que la que ells volen,...

Penses dia rera l'altre
sempre en el mateix,
en quan seràs alliberat
o per ventura quan et mataran.

Quan acaba tot
sembla un mal somni,
però resulta que t'has perdut
un temps preciós de la teva vida,
un temps que no tornarà,
en el qual haguessis pogut fer
i no has fet absolutament rés.

Això no només et dóna
una sensació de buit,
et marca per a la resta de la teva vida.

Ingrid Betancourt Pulecio (n. Bogotá, 25 de desembre de 1961) és una política colombiana que també posseïx nacionalitat francesa. El 23 de febrer de 2002 va ser segrestada al costat del seu acompanyant i assessora Clara Rojas.
El seu segrest, que va tenir una durada de sis anys, quatre mesos i nou dies, va mantenir en suspens a Colòmbia, així com a França i altres països.
Durant la seva captivitat va sofrir els rigors de la seva reclusió en zones selváticas de Colòmbia, juntament amb diversos companys en la seva presó.
El seu cas va guanyar creixents sentiments de solidaritat.
La seva situació va donar una dramàtica bolcada el 2 de juliol de 2008, quan membres de les Forces Armades van realitzar una operació d'intel·ligència militar que va tenir com resultat el seu alliberament juntament amb tres contractistes nord-americans i onze membres de l'Exèrcit Nacional, que havien romàs segrestats alguns per més de deu anys.
El seu alliberament per mitjà de la cridada Operació Escac va constituir un gran triomf polític per al govern d'Álvaro Uribe.

Temps d'homenatges

2009-06-30T23:06:00.006+02:00

S'ha xerrat la setmana passada molt del Rei del Pop, mort als 50 anys. Michael Jackson va ser víctima d'una infància gens apropiada que el va dur a fer tot tipus d'excentricitats i a la recent mort física, si bé -com he llegit avui a un comentari a un blog que visito habitualment- havia mort feia molt de temps.

Un estudi recent del Centre de Salut Pública de la Universitat John Moores de Liverpool establix que pertànyer a una banda de rock (ara no entrarem en detalls de si la música de Jacko era pop o rock) és una professió d'alt risc i, sobre una mostra de més de mil músics, determina un elevat índex de mortalitat prematura, concretament d'una edat mitja de 42 anys a EEUU i de 35 a Europa.

Anem a veure:

Kurt Cobain, capdavanter i cantant de Nirvana, malaltís, depressiu i addicte a les drogues, es va suïcidar en la seva casa disparant-se en el cap amb una escopeta en 1994, als 27 anys.

Bob Marley, icona de la música Reggae i profeta del moviment Rastafari, en 1976 va sobreviure a un intent d'assassinat després de rebre diversos tirs de pistola, però no ho va aconseguir en la seva lluita contra el càncer en 1981 als 36 anys.

Elvis Presley és i serà sempre El Rei, l'estrella més rutilant del Rock & Roll. En els seus últims anys de vida es va abandonar als excessos en les drogues i l'alimentació, el que va derivar en una absoluta decadència i una deterioració tanta físic com psíquic, fins que va ser trobat mort en la seva casa en 1977 als 42 anys.

John Lennon, després de la dissolució de The Beatles, va desenvolupar una notable (i massa breu) carrera en solitari com cantant i compositor, marcada per un profund compromís ideològic i polític de tendència pacifista. Va morir assassinat a tirs per un fan prop del seu habitatge en el cèlebre edifici Dakota de Nova York, en 1980 als 40 anys.

Jimi Hendrix, espectacular guitarrista, músic innovador i experimental, mestre de la psicodelia, la imatge més recognoscible del mític festival de Woodstock'1969. La seva estranya mort es va produir a l'asfixiar-se amb el seu propi vòmit mentre dormia, després d'haver mesclat alcohol i somnífers, en 1970 als 28 anys.

Freddie Mercury, cantant, compositor i pianista del grup Queen, un dels artistes més carismàtics i inoblidables del panorama del Rock. El seu nom es va afegir a la llarga llesta dels morts a causa de la Sida en 1991, als 45 anys.

Keith Moon, l'influent i revolucionari bateria de The Who, era conegut pel seu estil de vida autodestructiu i pels seus habituals excessos amb l'alcohol i les drogues. Finalment va morir per una sobredosi de pastilles mentre dormia. En 1978 als 32 anys.

John Bonham, bateria de Led Zeppelin, també era famós per les seves múltiples addiccions. La seva mort es va produir a l'ofegar-se amb el seu vòmit, després d'una borratxera bestial per haver consumit prop de 40 vodkas, en 1980 als 32 anys.

Janis Joplin va ser sens dubte la gran dama blanca del Blues i el Rock & Roll. Polèmica, emotiva i visceral, era consumidora de tot tipus de drogues. Va morir d'una sobredosi d'heroïna en un hotel d'Hollywood, en circumstàncies una mica misterioses i contradictòries, en 1970 als 27 anys.

Jim Morrison representa a la perfecció el paper d'ídol llegendari i maleït. Intel·ligent i visionari, el líder de The Doors era també addicte a gairebé tot, fins que va aparèixer mort en la banyera del seu pis després de sofrir un atur cardíac, en 1971 als 28 anys.

Otis Redding, el Rei del Soul, un cantant irrepetible amb una personalitat arrolladora. Va morir tràgicament en un accident aeri en 1967 als 26 anys.

Sid Vicious, va ser el baixista del grup Sex Pistols i una figura icónica del punk. Va Estar involucrat en el naixement del punk però va morir en 1979 d'una sobredosi de drogues amb tan sol 21 anys.

Ritchie Valens, va ser un cantautor i guitarrista d'origen mexicà. Un pioner del rock and roll i un precursor del moviment chicano de rock, la carrera de Valens només va durar vuit mesos. Durant aquest temps, no obstant això, es va anotar diversos èxits, en particular, "La Bamba". El 3 de febrer de 1959, en el que es coneix com El Dia que Va morir la Música, Valens va morir en un accident d'avió en Iowa, als 18 anys d'edat.

Conclusions:
Segur que hi ha alguna errada.
Segur també que m'he deixat algún monstre de la música mort prematurament.
Seguríssim que heu disfrutat de veure aquesta mostra d'inoblidables que durant tants d'anys ens han fet disfrutar.
Com es pot fer tant en tan poc temps?
Què joves ens deixaren!
Descansau en pau Michael i tots.

Parèntesi

2009-05-01T18:40:00.003+02:00

Un mes i mig sense escriure al blog.
Penso amb ell.
Hi ha gent, poca, que me recorda que el tenc.
Tornarà l'esperit necessari per redactar un post.
Segur.
Altres vegades m'havia passat també.
I he tornat.
M'agraden moltes coses, moltes activitats.
Tal vegada massa, poden pensar alguns.
Estic més viu que mai. Això sí importa.
Importa més que aquest blog.
Importa menys que els que entrau a llegir-lo.
Salut per tots/totes.
Fins aviat.

The extraterrestrial -ET-

2009-03-18T23:06:00.005+01:00

Antares és una estrella que, atenció, és 152.943.023 vegades més gran que la Terra o, el que és el mateix, 700 vegades més gran que el Sol.

Aquesta és la curiositat més relevant que he trobat després de llegir la feineta escolar de l'imatge.

Ens hem aturat a reflexionar damunt la magnitud de tot això?

Brutal.

Segur que hi ha vida fora d'aquí.

Segur.

Torna, Spielberg.

Morrison Hotel

2009-03-09T20:58:00.004+01:00

Morrison Hotel és un maravellós àlbum llançat en 1970 per The Doors, el cinquè d'estudi de la seva carrera.

Després que el seu anterior treball The Soft Parade, no fos molt bé rebut pel públic, la banda decideix regressar a un estil marcadament Blues.

Així, les lletres es fan més desenfadades, encara que el geni intel·lectual de Morrison segueix fent que resultin complexes.

És un àlbum de marcat caràcter conceptual amb les dues cares del disc clarament diferenciades:

La cara A, (anomenada Hard Rock Cafe), que conté des de Roadhouse Blues fins a Ship Of Fools, i la cara B (Morrison Hotel) des de Land Ho! fins a Maggie M'Gill.

James Douglas Morrison (nascut el 8 de desembre del 1943, i mort el 3 de juliol del 1971) va ser un cantant, escriptor i poeta nord-americà nascut a Melbourne, Florida.

Vocalista i membre principal del grup The Doors.

Sex-symbol provocador, amb un comportament voluntàriament excessiu, veritable ídol de la música rock.

Però també intel·lectual compromès del moviment de la cançó protesta, en particular contra la Guerra del Vietnam.

Tenguè una reputació de poeta maleït, que la seva mort prematura, a París, en circumstàncies no massa esclarides, transformà en llegenda.

Gran herència, Jim.
Gràcies!

Una cervesa!

2009-02-27T14:04:00.006+01:00

Què gran és la cervesa. Seguirem en la dinàmica del darrer post.

Diurética beguda, diuen que és recomanada pels metges amb moderació.

A un servidor personalment cap metge l'hi ha dit encara, i ja començam a ser veterans en aquestes batalles.

Cal reconèixer que existeix una gran diferència entre les cerveses que serveixen en les bones cerveseries i en alguns bars, i les cerveses calentes o mal servides que posen en altres llocs.

El mètode per a servir una cervesa des d'un tirador (o sigui, una canya) o des d'una botella és similar.

Abans de servir-se cal refrescar el tassó devall un roi d'aigo freda per a evitar la formació de bombolles i evitar també una mala formació de l'espuma.

Després amb una inclinació del tassó o copa d'aproximadament 45 graus respecte de la botella o tirador, es deixarà caure lentament la cervesa contra la paret del tassó evitant així la formació d'espuma.

Una vegada que està mig ple es col·loca en posició vertical i es continua, formant-se ara l'espuma.

Si es tracta d'una botella, en alguns casos, es deixarà un centímetre de líquid sense servir.

Si es pretén que l'espuma tingui un aspecte compacte, en alguns casos ha de seguir-se aquest procediment en diverses vegades, deixant reposar entre cadascuna d'elles la cervesa.

Eh, és divendres!

Ens prenem unes cerveses?

Jo sí. Hi vaig!

Salut amics!

Anem de tapes?

2009-02-18T11:54:00.003+01:00

Què gran és prendre una tapa amb una canya o un tassonet de vi!

He sentit dir que l'origen etimològic de la paraula tapa ve de la costum antiga de tapar les copes i tassons de vi en les tavernes amb un tros de pa o amb una rodanxa de pernil, per a impedir que entressin mosques i mosquits, o que es diposités pols en l'interior.

Existeixen diverses versions sobre origen de la tapa:

1.- A l'Edat Mitjana, el Rei Alfons X el Savi, s. XIII, a causa de una malaltia es va veure obligat a prendre vi per prescripció facultativa (bon medicament, no?), i per a evitar els efectes de l'alcohol, menjava entre hores acompanyant a la beguda. Després de restablir-se va disposar que en les fondes de Castella no se servís el vi sense que anés convenientment acompanyat per alguna ració de menjar.

2.- Altra versió diu que el Rei Alfons XIII a una visita a Cadis es va detenir amb tot el seu sèquit a prendre's un vi de jerez en la terrassa d'una fonda. Es va aixecar vent de llevant i al mesonero, intentant evitar que entrés alguna pols o arena de la platja en el got real, se li va ocórrer com a solució posar damunt una rodanxa de pernil. Sembla ser que el recurs del mesonero va ser molt del grat del rei, ja que es va menjar la tapa i va demanar altra similar.

3.- Una versió popular més simple diu que la tradició de les tapes neix de la necessitat que els llauradors poguessin menjar una mica que permetés arribar a l'hora per a mejar del migdia amb forces per a seguir treballant, i que aquesta necessitat es cobria millor si es prenia un breu aliment acompanyat amb la ingesta d'una mica de vi.

4.- Altra llegenda conta que, durant el regnat dels Reis Catòlics, a causa del augment dels incidents causats pels carreters a la sortida de les tavernes a causa de la gran quantitat de cervesa i vi ingerit, es va obligar als taverners a servir la copa de vi o el gerro de cervesa amb una tapa. Aquesta consistia en un plat amb una mica de menjar fred (pernil, formatge, o el que tingués més a mà el taverner).

Partint d'aquestes versions principals de l'aparició del terme tapa, existeixen moltíssimes "versions locals", més o menys semblants. En totes elles es dóna una explicació plausible de la tapa com mesura contra la ebriedad, contra l'entrada d'insectes o partícules en la beguda, o una combinació d'ambdues raons.

Vull una tapa! Son les dotze del migdia! I una canya.

Fittipaldi!

2009-02-17T14:41:00.005+01:00

Avui, a Manacor, estava jo creuant un carrer quan ha passat un cotxe esportiu, renouer, a bastant velocitat i un jove li ha cridat "Fitipaaardi!!!", sí, amb "r".

No he pogut controlar les rialles. Jojojojo. M'ha cridat l'atenció, i m'ha recordat a l'inoblidable campió de fórmula 1.

És un cognom diferent, curiós, que al pertànyer a un exitòs corredor de cotxes, s'ha usat molt com apel·latiu per a diferents situacions: si un es deixa unes enormes patilles, poden dir-li Fittipaldi, sí, però el més normal és que t'adjudiquin el nom del flamant campió si ets un temerari del volant o, en un determinat moment, realitzes una maniobra brusquera amb l'automòbil.

Emerson Fittipaldi (Sao Paulo, 1946) és un ex pilot d'automòbils brasiler, campió mundial de Fórmula 1.

Conegut amb l'àlies de Emmo, Fittipaldi va començar a competir a Europa en 1969 en la fórmula Ford, però al següent any ja va començar a pilotar en Fórmula 1 amb Lotus.

En la seva primera temporada completa, en 1971, va acabar sisè del campionat i a l'any següent va guanyar cinc carreres i el campionat del món amb 16 punts d'avantatge damunt el britànic Jackie Stewart.

Des de llavors i durant vint-i-tres anys va mantenir el lloc d'haver estat el pilot més jove a assolir el campionat, fins que el lloc va ser ocupat en 2005 per en Fernando Alonso.

Més tard va abandonar Lotus para fitxar per l'equip McLaren per a aconseguir el seu segon campionat en 1974. Durant la temporada de F1 de 1974, Emerson Fittipaldi i el seu germà Wilson van formar un equip de F1 enterament brasiler.

Va deixar la Fórmula 1 en 1980 per a, participar en la categoria kart i va guanyar la tradicional prova de les 500 milles de Indianápolis.

També ha donat nom a un conegut grup musical espanyol, Fito & Fitipaldis.

Gran, Emerson.

Dhraa, great memories

2009-02-03T17:03:00.018+01:00

Un amic meu, que té d'àlies "Es Feroç", un crack resident a Barcelona, en qüestió d'un parell de dies ha pujat unes fotos tremendes al facebook, com una autèntica locomotora.

Entre la multitud de relíquies que ens ha deixat a aquells que compartirem amb ell moltes estones d'oci, m'han cridat l'atenció les targetes VIP que apareixen en les fotos.

Aquest format de tarjeta de crèdit puc assegurar que a l'època era totalment novedós i únic, allà en 1987 ò 88.

Aquest, més vell -tant per l'ús com per el temps que ha passat- és el VIP del primer any d'existència de la macro-disco. Jo els vaig tenir tots dos, evidentment.

Aquest és l'autèntic pòster d'inauguració de Dhraa, que -com no diu de quin any és- ha estat utilitzat recentment per donar a entendre una nova apertura del local vint anys desprès. El devem a Julio Pérez, amic de facebook, que l'ha penjat a allà també.

"Drhaa" va ser una macro-disco de les dècades dels 80 i 90, "open air disco" resaven els seus anuncis, de la que tots els que hi anarem guardam gratíssims records.

Una torre amb escala en espiral, una piràmide, una enorme piscina de disseny, barres de bar per tot arreu, un llamp làsser que es divisava de qualsevol banda i uns aparells de só i luminotècnia que no corresponien a aquella època, sens dubte.

Els periòdics com "Ultima Hora" o "Diario de Mallorca" anunciaven la sala com "les ruïnes de l'any 3000", record.

Vam tenir ocasió de gaudir de directes de grups com Kid Creole and The Coconuts, Immaculate Fools (dues vegades), Nacha Pop, o el mateix Miguel Bosé, l'art del qual m'agrada des que el vaig veure i escoltar allà en directe.

El local tancava el dematí amb un bon sol, i havien de treure fora molta gent, que ningú ho dubti.

Els problemes a Dhraa van arribar amb els controls de alcoholemia. Estava situat en la carretera i no hi havia transport públic eficaç o, si l'havia, no existia consciència d'usar-lo en l'època. Això i les elevades despeses que suposava obrir si no hi havia suficient clientela van dur al seu tancament, tret que existeixi altra opinió més fiable.

S'ha xerrat moltes de vegades de reobrir, sobre tot darrerament al blog més visitat del llevant mallorquí, però...

Un 10 per Dhraa... i per Es Feroç (que té encara els dos VIP que mostren les fotos) i en Julio Pérez, amic de facebook, qui ha guardat les tres relíquies mostrades més avall.

BlackBerry

2009-01-25T12:33:00.008+01:00

"Diario de Mallorca". 23 de gener de 2009, pàgina 40.

La notícia principal és el tancament de Guantánamo per part del president Obama, decisió que li honra.

Un petit requadre en el vèrtex inferior dret de la pàgina en qüestió diu "Obama podrà tenir finalment una BlackBerry, però amb un sistema antiespia. El mandatari és un addicte declarat de l'aparell".

Jo tinc una BlackBerry, segurament un model més modest i antiquat que el d'Obama. També sóc un addicte a l'aparell.

Què té d'especial una Blackberry?. Molt senzill, el meu aparell és un telèfon mòbil que no fa fotos, ni vídeos, però té un potent servidor de correu electrònic, capaç d'emmagatzemar 10 comptes de mail.

Reb els correus en el terminal en el mateix moment que a l'ordinador, o fins i tot abans. Ho he comprovat moltes de vegades. Això significa que els comentaris que feis en aquest blog els llegeixo des de la meva BlackBerry en el mateix moment en què els feis.

També si al Facebook algú em convida a ser el seu amic, el meu fidel BlackBerry m'ho diu puntualment. Així no m'estranya gens que Obama vulgui conservar-lo. No oblidem que Facebook el va ajudar notablement en la seva campanya pre-presidencial.

Va seguir els resultats a través de la seva BlackBerry?

Tindrà el seu propi blog personal el president?

El president Obama i jo tenim això en comú. Tenc una sort, no necessit programa antiespia. Ug!

Salut, Barack!

Feinetes bloggeres

2009-01-21T09:05:00.009+01:00

La bloggera Alas m'ha convidat a fer una espècie de test.

No sé si volies, Alas, que el publicàs com a comment al teu blog.

Crec que t'estimaves més un post com aquest.

És impossible dir la veritat absoluta a aquest exercici.

Intentaré dir coses que al manco em senti realment. Ufff.

Començaré idò.

A) Compartir tres coses que mai he fet però que m'agradaria fer:

1 . M'agradaria tocar bé un instrument musical (guitarra o bateria) i, això va lligat (però és impossible), cantar encara millor.
2 . Saber idiomes com anglès (perfecte), japonès i xinès.
3 . Viatjar durant tres mesos seguits, sense cap preocupació ni rés a fer, amb la meva família per tot el món.

B) Tres coses que mai hagi fet ni faria:

1 . Un striptease a un local públic plé de gent, jeje.
2 . Tirar-me d'un avió en paracaídas. Ni rés similar, clar.
3 . Provar drogues. Un poc d'alcohol no pot fer gaire mal.

Ara duré aquest post a un blog del que som part, a mem si la gent s'anima.

Herois del comic

2009-01-20T13:44:00.023+01:00

Un dels grans reptes de la humanitat és volar, des de sempre.
Tota classe de artilugis han estat inventats per a aconseguir-lo.

Superman no necessita aparells per a fer-lo.
És el meu super-heroi preferit.Des de sempre.
A excepció de quan treballa en el Daily nosequè,
engominat, amb americana fosca i ulleres de montura antiquada.
Aquest que nom Clark Kent no mola.
M'agrada el que vola i té una forçada.

La resta de herois Marvel no em criden l'atenció.
Bé, un poc Spiderman i Batman.
Ah! I en Hulk també m'interessa especialment.
Tal vegada per allò de les superproduccions cinematogràfiques.

No vull oblidar-me de Mr. Increïble i la seva família, aquests de la factoria Disney.

I els dolents classics, què?
Són tan espectaculars, o més, que els bons.
Em quedo amb el Jòker, villà enemic de Batman,
i el espectacular Dr. Octopus.

Què grans els super-herois.

Don Vito

2009-01-09T18:07:00.004+01:00

Segur que tots els que llegiu això heu vist la trilogia "EL PADRÍ" (o "EL PADRINO"), que en mallorquí de llevant seria "ES JOVE".

Tant em va agradar l'interpretació de'n De Niro, de'n Pacino i de'n Brando, entre altres, que quan va nèixer aquest canet que veis a les fotografies l'hi vaig posar el nom de Vito Corleone.

Un ca de bestiar que va nèixer l'any 1999 i que aviat va pesar els 45 kg. de generositat, bonda i un sense fi de virtuts que he vist a dins ca nostra fins avui a mig dia.

Quan he arribat a ca nostra per dinar, la meva família m'esperava a l'entrada per donar-me la notícia que m'ha tombat el dia. "En Vito és mort".

Ara he acabat amb tot el que havia de fer perque ja no hi hagi a ca nostra rés més que el maravellós record que guardarem tots d'aquest enorme i bondadós animal.

Descansa en pau, Vito.

Neurones i alcohol

2009-01-08T23:29:00.012+01:00

He llegit que l'abús de l'alcohol pot ser contraproduent per al cervell.

Que cada borratxera, o gatera, destruïx un milió de neurones, que mai no es tornen recuperar.

És un preu molt alt, pareix, el que s'ha de pagar per una nit de copes. Ni més ni manco que un numero de set dígits, 1.000.000 de neurones.

Però afortunadament el cos humà posseïx més de 100.000 milions de neurones.

No obstant això és complicat especificar quina cantitat és -o pot ser- considerada abús de l'alcohol. Això depèn de cada organisme. Hi ha persones que amb unes quantes copes s'engaten, mentre que unes altres poden ingerir-ne moltes sense inmutar-se. És idò aquesta una qüestió de genètica i tolerància.

He llegit també que l'abús de l'alcohol tindrà conseqüències, potser no immediates, però si a mitjan o llarg termini, quan potser ja s'hagin destruït la meitat de neurones que tenim en el cervell.

Tenint en compte les dades anteriors són necesàries 50.000 gateres perque això passi. Això no ho he llegit.

Les neurones no corren massa perill, pareix.

Alerta però amb el fetge. Ug!

Què dolent és xumar!

Festes Nadalenques

2009-01-01T10:23:00.009+01:00

Contradicció important en les Festes de Nadal.

La gent ja no va, des de fa anys, a escoltar missa els diumenges, i no parlem ja dels dies feiners.

De fet, la ciutadania acudeix a l'església, en el més alt dels percentatges, per a donar el condol a una família després d'una mort. Podríem dir que -en exclusiva- és l'únic moviment cap a aquests edificis.

Ni les noces es celebren ja catòlicament.

Vaig llegir una recent notícia sobre el Seminari balear: gran preocupació a causa del escàs nombre d'alumnes (possiblement menor de deu actualment).

En les Festes de Nadal arriba Papà Noel, els Reis Mags, i se celebra molt intensament la Nit Bona i la Nit de cap d'any.

Cercam dates per a divertir-nos i fer-nos regals.

Menjar molt, mooolt i, sobre tot, beure!

Però... què celebrem exactament en aquestes Festes?

Almenys no feim feina...

Feliç 2009!

Merry Christmas

2008-12-25T20:41:00.002+01:00

A tots els que teniu la paciència
i -per què no- el bon gust
de passar per aquí...

Molts d'anys i Bones Festes de Nadal!!

Quan el teu cos et juga una mala passada

2008-12-16T22:43:00.006+01:00

Així no hi ha manera de descansar!

Entre les sis visites que ha rebut avui el post anterior i el que m'ha passat avui de matí, no puc evitar redactar aquest post.

Aquest matí, des del meu lloc de treball, després de prendre el meu cafè amb llet he sortit cap a Palma a les 9 hores. A les 10 tenia una reunió allà.

He posat un CD que feia temps que no escoltava, un clàssic, Dark side of the moon.

A l'altura de Xorrigo el tràfic es feia dens, massa espès. Plovia copiosament, des de moltes hores enrere. Abans d'arribar A Son Ferriol m'he hagut de detenir, com la resta de vehicles que circulaven pel anomenat desdoblament (jo li dic autovia).

Un accident, he pensat. Després d'una bona estona aturat he circulat uns cinquanta metres i... nova aturada. En aquest moment he notat que tenia ganes de orinar. Es podien aguantar, però estaven allà.

Després d'una nova arrencada, a escassa velocitat, nova detenció. I les ganes de pixar en augment. Aquí he optat per obrir la finestra del cotxe i dirigir-me a un conductor veí:
- Què ha passat, ho saps?
- S'ha inundat la carretera. No arribarem fins d'aquí a dues hores.

La necessitat fisiològica s'ha aguditzat de cop. Entre el que m'ha dit aquell col·lega de la carretera i l'aigua que queia he pensat: "no arribaré a Palma sense fer una bona pixada".

Noves arrencades lentíssimes seguides de noves detencions. I la meva bufeta a punt de rebentar. Algun deixondit avançava per la vorera dreta. I jo pensava "aquest que igual no té cap necessitat avança, i jo aquí mort de pixera no ho faré, què ho som de colló...".

Sempre he intentat tenir un comportament cívic en aquests casos, com la gran majoria de la gent. He aturat la música. Pink Floyd és massa bó com per a no parar-li esment. Només m'importava la meva bufeta.

Estava pensant en com ens va entretenir l'amic Tòfol quan fa pocs dies, en un trajecte Salamanca-Madrid, en autocar, es va passar mitja hora cantant tota classe d'al·legories a la seva bufeta i a les seves terribles ganes de orinar.

Però ha arribat el gran moment. Un camió! No ho he hagut de pensar. Les ganes eren superiors a qualsevol cosa que semblàs vergonya. He maniobrat cap a la dreta. Els quatre intermitents de aturada posats. Surt del cotxe amb el meu 'xubasquero', caputxa posada. Em dirigeixo cap a la cabina de l'enorme camió. Faig gestos ostensibles de les meves necessitats al xòfer, i gestos que, per favor, no es mogui d'allà fins que acabi el show.

I el gran moment. Una de les pixades més llargues de la meva vida. Crec que ha durat un minut, i a tota pressió. I el xòfer no s'ha mogut d'allà, encara que els vehicles que precedien el camió feia almenys 30 segons que havien avançat, deixant un bon troç de carretera absolutament buit. Bé, buit no, amb un servidor enormement aliviat.

Després del gran moment, he efectuat cridades telefòniques a qui ni havia pogut contestar, a causa del mal glop. Ni he mirat a ningú quan he entrat al meu vehicle.

Estava tan feliç que ni m'importaven les persones que m'haguessin vist o el que poguessin estar comentant.

Tanta sort que m'he decidit, perque el trajecte ha durat... tres hores! Tres hores per cobrir 64 kilòmetres.

Desprès he sabut que s'havia desbordat l'anomenat "Torrent gròs". A Mallorca quan plou pot passar de tot.

Crec que amb aquesta fisiològica, i real, història m'he recreat bastant, no? No és per menys, vos ho assegur.

I ara vos anim a que conteu sa vostra història o anècdota que vos hagi fet viure es vostro cos. Venga, feis es comment.

Descans

2008-12-15T09:32:00.003+01:00

Descans.

Esper que curt en el temps.

Tinc aquest blog per a entretenir-me i divertir-me.

Ara no m'apeteix escriure en ell.

I ho sent per voltros, que ho visiteu.

No puc forçar el meu interior, veritat?

I no sofriu per mi, que estic perfectament.

Millor que mai.

Salut per tots! Fins aviat.

Mass media, què passa?

2008-11-26T22:03:00.008+01:00

Hola a tots, desprès d'una absència tal vegada massa llarga.

He sabut que els blogs formen part dels anomenats mitjans de comunicació alternatius.

Els que escrivim a aquests medis no ho feim per interessos de cap tipus.

La relació entre els mitjans de comunicació i la societat atravessa un mal moment.

L'ètica del periodista i la credibilitat dels continguts informatius es veuen sotmeses als interessos econòmics o, també, a la influència del poder polític.

La falta de pluralitat informativa provoca que la societat cerqui respostes en mitjans alternatius -com els blogs, SMS, mails, les ràdios comunitàries o els petits periòdics- que comencen a guanyar audiència i gaudeixen de major credibilitat.

Reconeguts sociòlegs han afirmat que la política es decideix en els mitjans, i que aquests es troben avui davant un creixent conflicte entre els valors de la professió, d'una banda, i els valors de les empreses, de l'altra, que acaba produint una crisi que no només afecta als mitjans privats, sinó també, i en gran mesura, als públics.

Vaig fer un post que xerrava del atemptat del 11-S a Nova York, bastant il·lustratiu respecte a la credibilitat d'alguns medis.

Ens fan veure el que interessa.

No és normal això.

No hem avançat una passa.

I la democràcia?

I els drets i les llibertats dels periodistes?

Estic desenganat. I molt.

Per això llegeixo els mitjans alternatius.

Salut!

Amb qui feria dues cervesses?

2008-11-16T16:49:00.014+01:00

Un poc més de glamour per entretenir-vos un poc.
Aqui teniu els resultats de la enqüesta:

President Obama ..... 8 (36%)
Jack Nicholson ...... 9 (40%)
Madonna ............. 1 (4%)
Un ca vell ......... 10 (45%)
Penélope Cruz ....... 6 (27%)
El loco de la colina. 3 (13%)
Diego A. Maradona ... 5 (22%)
Paul McCartney ...... 4 (18%)
Batle Pep Barrientos. 3 (13%)
Rafa Nadal .......... 3 (13%)
Scarlett Johansson . 10 (45%)
Steven Spielberg .... 5 (22%)
Duquesa de Alba ..... 1 (4%)
Iker Casillas ....... 2 (9%)
Na Kate de LOST ..... 9 (40%)
Roger Waters ........ 4 (18%)
Jack Varvatos ....... 2 (9%)
Almodóvar ........... 5 (22%)
Jutge Garzón ........ 3 (13%)

Es veia venir.
Na Scarlett, amb
els seus encants,
ha triomfat juntament
amb un ca vellarro,
sense nom ni llinatges,
que és el millor company
que un pot trobar,
evidentment
-i que ningú s'enfadi-
per fer unes birretes.
Han tengut els vots
del 45 per 100 del personal.

En segona posició,
Mr. Jack Nicholson, inolvidable a films com
"Alguien voló sobre el nido del cuco", o
"El resplandor", que ha empatat amb una atractiva
Evangeline Lilly, na Kate de la sèrie LOST.
Només per un trist vot han quedat relegats a una
honrosa segona plaça (un 40 per 100 de votants
els han triat per fer unes cervessetes).

En tercer lloc, en solitari, el flamant President Barack Obama, amb 8 vots, seguit de na Pe Cruz, amb 6.

El meu quinto Diego Armando 'Pelusa' Maradona, Steven Spielberg i n'Almodòvar, 5 vots cada un.

Amb 4, els músics McCartney (Beatles) i Waters (Pink Floyd).

Amb 3, el Loco de la Colina, Rafel Nadal, el Batle de Son Servera i el Jutge Garzón (curiós que l'idolatrat Nadal empati amb el pol·lèmic Garzón, o el ara temporalment fora d'òrbita Loco de la Colina).

Segueixen amb dos trists vots el porter Iker Casillas i el tennista Jack Varvatos.

Finalment, no puc concebir que na Madonna Ciccone només hagi aconseguit un vot -crec que el meu- empatant, sí senyors i senyores, empatant amb la Duquesa de Alba.

Vist l'èxit de la freak enqüesta, 22 votants, en promet unaltre ben aviat.

Quintos 60

2008-11-12T10:24:00.021+01:00

Cada any (aquest serà el tercer), al novembre, ens reunim en la meva localitat els nascuts el mateix any, anomenats “QUINTOS”, per a celebrar que seguim aquí, donant canya per tot arreu.

Per cert, enguany no podré ser al sopar. Vaig a Salamanca el cap de setmana que està previst aquest esdeveniment.

A mem si un any ens decidim, per a donar un poc de glamour al tema, a convidar a certs personatges que també van néixer el mateix any que el que vos escriu.

A veure:

DANIEL BALDWIN, actor
ANTONIO BANDERAS, actor
RAFAEL BENÍTEZ, entrenador de futbol
PIERLUIGI COLLINA, àrbitre
JEAN CLAUDE VAN DAMME, actor
DAVID DUCHOVNY, actor
VICTOR FERNANDEZ, entrenador
LINDA FIORENTINO, actriu
HUGH GRANT, actor
DARYL HANNAH, actriu
TIMOTHY HUTTON, actor
KELLY LE BROCK, actriu
RIMAS KURTINAITIS, jugador de basket
IVAN LENDL, tennista
GARY LINEKER, futbolista
PIERRE LITTBARSKI, futbolista
DIEGO ARMANDO MARADONA, futbolista
LORENZO MILÁ, presentador TV
JULIANNE MOORE, actriu
YANNICK NOAH, tennista
SEAN PENN, actor
JOSE LUIS RODRIGUEZ ZAPATERO, polític
JAMES SPADER, actor
KRISTIN SCOTT THOMAS, actriu
PASTORA VEGA, actriu
RUDI VÖLLER, futbolista
DOMINIQUE WILKINS, jugador de basket

Voldrien venir a Son Servera?
Idò ells s'ho perdràn.

PD: Per cert, tots els que entreu a llegir
(i, per què no, comentar) aquest post,
pensau a votar a sa friki-enqüesta que
veureu més a la dreta. Salut!

Camina!

2008-11-04T08:58:00.007+01:00

Anit vaig assistir a una reunió organitzada per l'equip de govern.

Es tractava que cada ciutadà pogués exposar lliurement els problemes que té la vila i també suggerir actuacions i criticar o, per què no, lloar les ja duites a terme.

El problema bàsic que copeja dia a dia el poble on visc és el tràfic rodat.

Està en projecte una ronda de circumval·lació que servirà, indubtablement, per a oxigenar el nucli urbà, però no solucionarà la qüestió si els ciutadans no posem de la nostra part el necessari.

En un poble no existeixen distàncies amics meus.

Vaig viure durant més de vint anys a Palma i mai vaig anar amb cotxe d'un lloc a un altre. Sempre caminant. L'exercici més recomanable per a un humà és, precisament, caminar.

Avui veig dia després d'altre conciutadans que pugen al cotxe per a realitzar un trajecte molt curt, dins del mateix poble, i així una vegada i una altra. I curiosament aquesta mateixa gent a la tarda, acabades les tasques, va a caminar pel camp. Vaja incongruència, no?

Això suposa que el centre de la població estigui permanentment saturat de vehicles, el que es traduïx en una pèssima imatge, tant per als residents com per els que venen de fora.

La plaça del poble i els seus voltants van ser objecte d'una reforma fa poc. Empedrats fets amb gust que suggerien una peatonització de la zona, que -per les raons que siguin- cap polític s'ha atrevit a convertir en realitat.

La solució, i així l'hi vaig dir al batle ahir personalment, només pot ser una. Es va parlar en el debat de campanyes en projecte d'això i d'allò altre. La primera campanya que ha d'adoptar el consistori és conscienciar als ciutadans que per a desplaçar-se d'un lloc a un altre dins del nucli urbà no es pot agafar el vehicle (només, clar està, en comptades excepcions).

CAMINA!

Pink Floyd

2008-10-27T18:58:00.024+01:00

Estimats amics. Aquests són els meus.
Escriviu el que volgueu.

Esperit lliure?

2008-10-24T12:07:00.008+02:00

A tots ens agrada rebre l'afecte i l'atenció dels altres.
Ens fa sentir bé.
És tan agradable rebre afecte i reconeixement!

El problema apareix quan es converteix això
en una necessitat prioritària.

Arribats a aquest punt deixem de ser nosaltres mateixos
i ens convertim en el que els altres volen que siguem.

Llavors passa que no ens reconeixem,
canviam el que sigui mentre agradem.

Depèn de qui tinc davant dic una cosa o altra,
em comporto d'una manera o altra.

Tot això ens du a perdre la personalitat pròpia.
El "què diràn" entre en joc.

I aquest comportament ens pot dur:

a ocultar la veritat,
o allò que crec que sabem que no agradarà;

a justificar-nos contínuament;

a no actuar davant les injustícies
per por del rebuig;

a consumir allò que està més de moda
encara que ens senti fatal;

a frustrar-nos quan ens critiquen
i duen la contrària;

a deprimir-nos quan algú ens diu
que no li agrada res de nosaltres;

a comparar-nos amb altres contínuament,
sentint-nos inferiors;

a intentar agradar contínuament als altres.

Esperit lliure.
Vaig llegir fa dos dies aquestes paraules
i m'inspiraren aquest post.

Salut... i llibertat!!

Ciutat vs poble

2008-10-21T11:58:00.011+02:00

En una gran ciutat tens,
entre altres circumstàncies:

Major possibilitat de trobar a persones afins
a tu i a les teves aficions.

Oferta molt més quantiosa de botigues
i de productes a preus més econòmics.

Llocs concorreguts pels quals passejar,
restaurants, sales de cinema,...

Normalment ets un perfecte desconegut
per a la gent que trobes en el carrer.

No tens per què preocupar-te de la vida de ningú,
i ningú es preocupa per la teva.

No et sents incòmodament observat,
ni en la necessitat d'haver d'anar dient
"hola", "i "bon dia",
a la gent amb que et creuis.

Visc en un poble, en el meu.
No tinc imperiosa necessitat quotidiana de res d'això.

Un poble té emperons,
però molt, molt d'encant.

Bandera, Almudaina

2008-10-14T08:13:00.005+02:00

Un pot ser guiri en la seva terra.
Sí. Aqui és la prova.

El dilluns vàrem entrar en el Palau de l'Almudaina.
La portera o recepcionista ens diguè
"the tickets, please".
Era tan mallorquina com noltros.

Quan viatjam sentim curiositat,
al manco això,
pels edificis històric-monumentals d'allà ón anam.
No era, idò, de rebut conèixer tants llocs
i no haver entrat
(tan sols vaig treure el cap pel pati
en els meus temps de soldat -ug, com sona això!-)
en un edifici tan majestuós
i important per al poble balear.

El Palau Reial de l'Almudaina,
situat davant la Seu sobre les antigues muralles,
fou edificat després de la conquesta catalana del segle XIII
modificant l'antic alcàsser musulmà.

Hem disfrutat de entrar-hi
i conèixer les seves estàncies
i la seva història.

Hem fel el recorregut amb una audioguia,
sense auriculars,
que ens parlava en un perfecte castellá.
Curiós.
És part del "patrimonio nacional".

Una quëstió polèmica és la bandera de les Illes Balears. Sempre he sentit dir que el castell que il·lustra les banderes de Mallorca i de les Illes Balears és el Palau de l'Almudaina.

El lingüista Gabriel Bibiloni ens diu a un article que la bandera "va ser inventada per Benet Pons i Fàbregues a començament del segle XX", i que "en cap dels segles anteriors no hi ha el més mínim rastre documental gràfic d'aquesta bandera".

La califica com una mentida, un frau històric.

Aubarca i Es verger

2008-10-05T21:52:00.011+02:00

Avui diumenge al matí feia molt bon temps i aquesta família ha agafat la motxilla per a anar d'excursió.
Hem estat en la Serra de Llevant, en Aubarca i Es Verger.
Enorme dia.
A la vista d'aquestes fotos, sobren comentaris.
Aquesta és la Mallorca que ens agradaria deixar als nostres fills... i nets.

Qüestió d'èpoques

2008-10-03T13:01:00.006+02:00

Kramer.

El dia que un publicitari –Dustin Hoffman- aconsegueix el millor contracte de l'agència, la seva dona –Meryl Streep- li comunica que l’abandona, a ell i al seu fill de 7 anys. Comença així una dura etapa en la qual haurà d'exercir de pare solter d'un nin petit que troba a faltar a la seva mare i, al mateix temps, haurà de dedicar tota la seva energia en el treball.
Quan després d'un temps sembla que la relació amb el seu fill va millorant, la mare apareix per a demanar la custòdia del petit.

Aquesta pel•lícula, Kramer contra Kramer, que data de 1979, apareix en la programació televisiva prevista per a avui, no record bé en quin canal.

Quan la vaig veure per primera vegada en una sala cinematogràfica –crec que en la seva estrena- record com em va impactar el drama de la separació física d'una família (el divorci no existia a Espanya). Alguna llàgrima se'm va escapar, fins i tot.

Fa poc vaig tenir ocasió de veure de nou aquest film, ja amb el divorci plenament assentat en el nostre país (avui als 3 mesos de les noces et pots divorciar amb caràcter definitiu), i no em vaig immutar gens ni mica amb aquest film.

Hauré perdut sensibilitat o és qüestió d'èpoques i costums?

Majòrica.

Qüestió semblant, encara que és molt diferent, és el va succeir amb la Companyia Xesc Forteza. Aquesta obra teatral, comèdia, interpretada amb gran mestratge pel propi Xesc, Mary Santpere, Margaluz i Joan Bibiloni, alguns ja morts, va ser reposada també fa poc en televisió.

En una de les escenes Xesc, amb tó graciòs, li diu a la seva esposa (Santpere) “si no te'n vas d'aquí et pegaré una pallissa...” o alguna cosa similar, pero per fer una gràcia, en pla còmic.

Quan va ser interpretada per primera vegada tampoc no em vaig immutar per aquella frase, és més em va fer riure.

Avui, en canvi, amb l'assumpte de violència domèstica de trista moda, la veritat és que sona fatal, i no fa cap rialla. Ni una.

Aqui hem millorat.
Segur.
No?

Enqüesta. Quin grup?

2008-10-02T08:42:00.007+02:00

Resultats de l'enqüesta "QUIN GRUP?"

The Beatles ....... 12 (48%)
Rolling Stones ..... 6 (24%)
The Doors .......... 9 (36%)
Dire Straits ....... 3 (12%)
Coldplay ........... 8 (32%)
Deep Purple ........ 2 (8%)
U2 ................. 4 (16%)
Los Javaloyas ...... 4 (16%)
Anegats ............ 3 (12%)
Pink Floyd ......... 9 (36%)
Detroit ........... 20 (80%)
Queen .............. 3 (12%)
Radiohead .......... 7 (28%)
Supertramp ......... 1 (4%)

A l'enqüesta d'aquest blog, com podeu veure, hi ha supremacia absoluta de DETROIT (20 vots). Als que no coneixeu aquest grup vos he de dir que està integrat per cans vells, amics del que ara escriu. El fidel sèquit no ha deixat tirat el grup, que ha quedat per damunt que, ni més ni manco, que els històrics e indiscutibles THE BEATLES (12 vots).
Més disputada ha estat la 3ª posició, amb un empat entre PINK FLOYD i THE DOORS (9).
COLDPLAY, amb 8, i RADIOHEAD, 7, mostren les preferències per aquests grups d'actualitat, que han guanyat a tots uns ROLLING STONES, amb 6.
A continuació venen U2 i LOS JAVALOYAS, amb 4.
DIRE STRAITS i QUEEN, amb 3, comparteixen lloc amb ANEGATS, que està a al nivell d'aquests dos històrics.
Finalment, DEEP PURPLE, 2, i SUPERTRAMP, darrer, amb 1 sol vot.

Quart Creixent

2008-09-28T09:15:00.005+02:00

En el post sobre el 7è aniversari del 11S un dels comentaris posava en dubte que l'home hagués arribat a la lluna. M'ho havia plantejat alguna vegada.

Em crida l'atenció la influència que pot exercir la lluna sobre nosaltres, en el creixement del cabell per exemple.

La lluna ens influïx en el nostre estat d'ànim, varia la nostra vitalitat, capacitat intel·lectual, sensibilitat, etc. El seu cicle de 28 dies, que és la durada d'una volta completa al voltant de la terra, afecta amb la vibració específica segons la fase que es troba.

He llegit que un dia abans de la fase de Quart Creixent, o el mateix dia, t’has de tallar els cabells si vols que creixin llargs i de forma ràpida; i en el cas de les dones específicament, es recomana que es tallin només les puntes del cabell. I encara, pels puristes, preferiblement s’ha de fer això a partir des de les 12 del migdia i fins a les 18.00, a causa de l'elevació de la Lluna sobre l'horitzó, ja es registra un increment progressiu de l'atracció lunar.

La part lluminosa de la Lluna durant aquesta fase té la forma d'un cercle partit just a la meitat (semicercle).

Em crec tot això del cabell perquè tota la vida ho he escoltat, però quant al que ve ara sóc totalment escèptic: també he llegit que l’anomenat primer Quart Creixent és un moment d'emprendre projectes i de fer negocis –i que els tractes econòmics donaran fruit en uns deu dies-; que una lluna tan prima és el millor horitzó per a iniciar una relació; que s'assimilen més els aliments que en altres fases, per tant és dolenta època per a començar una dieta; i que és bona època per a començar entrenaments físics, esportius i laborals, estrenar una nova casa o un nou cotxe.

El dia 8 d'agost de 2008 es va iniciar una fase de Quart Creixent. Estava jo immers en les meves vacances i tot rodava vent en popa.
El 7 de setembre, ja aficat del plé en les meves activitats, es va iniciar de nou aquesta fase. Tant influx positiu lunar va haver en la meva vida? No ho puc creure.
Ara començarà novament aquest cicle el dia 7 d'octubre. Li pararé especial atenció. A veure si posem algun projecte en marxa el dia 7 d'octubre. O, almenys, ens tallem els cabells.

PD: Una dona bastant arribada a mí, que va morir, em diguè: "si et talles les ungles en dilluns capvespre, tot t'anirá bé".
Quan hi penso, ho faig... per si acàs.

Crisi? quina crisi?

2008-09-21T12:23:00.011+02:00

El món està en crisi,
no és frase nova per a ningú.
Lamentablement.
Ens hem creat absurdes necessitats de coses materials,
com ara jo mateix aquest ordinador,
que uso per a llegir blogs i escriure en ells.
Treballa l'humanitat, l'anomenat primer món,
per a cobrir absurdes despeses fixes
que a primers de mes afloren en els comptes bancaris.
Necessitats que ens hem creat, sense límit.
Coses que, en absolut, converteixen a un en feliç.
La felicitat, màgica paraula,
te la donen les petites coses, crec,
com estar al costat dels que t'estimen,
prendre un plàcid bany a la mar quieta i neta,
una senzilla excursió per una muntanya,
també –per què no- practicar un esport o,
simplement, tenir vacances, que no és poc.
La gran crisi col·lectiva mundial és una suma
de milions de petites crisis individuals,
conseqüència d'adquisició de bens materials
que –rares vegades- donen a un la felicitat.
El que ara escriu, s'inclou, evidentment,
i per desgràcia, en aquest gran, enorme, col·lectiu.
Tornem idò, si podem, als valors primitius,
i diguem, com va dir Supertramp en 1975,
Crisis? What crisis?

Rick Wright

2008-09-19T09:37:00.004+02:00

Avui he fet un post al blog des cans vells i quan l'he vist no he pogut ressistir-me a penjar-lo aquí. Ho faig idò:

Dilluns passat va morir es ca vell Rick Wright, tecladista i membre fundador de Pink Floyd, a nes 65 anys víctima de cancer.

En Wright mai va cridar massa s’atenció a sa banda, en part eclipsat per en Roger Waters i en Dave Gilmour, però com a compositor va fer aportacions importantíssimes en “Dark Side of the Moon” (va ser es compositor de “Great Gig in the Sky” i “Us and Them”) i cançons com “Shine on You Crazy Diamond”.

En Rick va estar fora de sa banda durant un temps, quan gravaven The Wall es va acabar barallant amb en Waters i va amenaçar de cremar qualsevol gravació feta tret que ell hi fòs. A nes final va decidir anar-se però va ser contractat com “músic extern” durant sa gira de s'àlbum.

Durant “The Final Cut” no va participar de cap manera però a 1987, amb un Pink Floyd sense en Roger Waters, va tornar per a col•laborar en “A Momentary Lapse of Reason” (apareix com a músic convidat per problemes legals).

En “The Division Bell” ja va estar 100% reintegrat a sa banda, va ser co-autor de 5 temes i va participar en sa gira mundial.

Fora de Pink Floyd va tenir diversos projectes solistes, es primer en 1978, “Wet Dreams” que ho considerava un total error. En 1984 va fer una banda que es deia Zee, que va tenir un sol disc: “Identity”. En recents anys va participar amb en David Gilmour en una cançó i sa gira des seu últim disc, “On an Island”.

En Richard Wright, a sa foto tot sol, passarà a s’història com s'home que va sobreviure a ses dues morts des grup: sa primera va ser, s’inevitable marxa den Syd Barret, destrossat per una malaltia mental desencadenada per consum de LSD. Barret es va separar de Pink Floyd en 1968 i, encara que va viure fins a juliol de 2006, després des grup va deixar sa música i es va convertir en un ciutadà anònim a nes que, amb una vida estable, li feia poca gràcia que algun fan despistat li recordés sa seva anterior vida d'artista.

Sa segona mort de Pink Floyd va tenir lloc després de s'aparició, en 1979, de The Wall. Durant sa gravació des disc, Wright va ser despedit per en Roger Waters, en aquesta època lider absolut de sa banda. Curiosament, es caràcter flemàtic den Wright el va salvar de sa ruïna: es teclista va continuar com músic de sessió durant sa gravació des disc i sa posterior gira. Com aquesta va ser un desastre econòmic -principalment per culpa de sa megalomanía escènica de Waters, que va arruïnar a sa banda amb una desorbitada producció-, va ser s'únic dels quatre que es va salvar de sa bancarrota.

Personalment, Pink Floyd, ja ho vaig dir a sa meva presentació cavellística, sempre han estat es meus. Em vaig desplaçar a Barcelona devers 1996 per a veure un directasso i mai ho oblidaré. M’han fet disfrutar molt, molt, durant anys. Vagi s'homenatge per en Rick Wright.

Aigua

2008-09-17T14:19:00.001+02:00

Es comenta al twitter que és temps de llampuga, temps de verderol.

Animals que viuen en l'aigua, el seu hàbitat, en definitiva.

Aigua, esència de vida. Un vuitanta per cent de noltros som aigua, sempre ho he sentit. I diuen que hem de beure, al manco, dos litres diaris d'agua pura, incolora, insípida i inodora. Amb aquests adjectius, quina poca cosa sembla aquest líquid element...

"Vivim una greu crisi mundial en el Planeta Blau, el Planeta Aigua". Així comença la 'Declaració Ètica de l'Aigua', un document que forma part de la 'Carta de l'Aigua', manifest de conclusions de la Expo Saragossa, llegit per Federico Mayor Zaragoza, exsecretari general de la Unesco, el passat diumenge en la sessió de clausura de la Fira Internacional.

"El fet que 1.100 milions de persones no tinguin accés garantit a l'aigua potable, i que com a conseqüència d'això morin 10.000 persones cada dia és l'expressió més brutal d'aquesta crisi", continua la declaració, signada fins al moment per 16 personalitats mundials, entre els quals estan Mijail Gorbachov, Marina Silva, Cristina Narbona, Vandana Shiva, Danielle Mittérrand o Mario Soares.

* * * * *

"No t'estableixis en una forma,
adapta-la i construeix la teva pròpia,
i deixa-la créixer,
sigues com l'aigua.
Buida la teva ment,
sigues amorf, moldeable,
com l'aigua.
Si poses aigua en una tassa
es converteix en la tassa.
Si poses aigua en una botella
es converteix en la botella.
Si la poses en una tetera
es converteix en la tetera.
L'aigua pot fluir o pot xocar.
Sigues aigua amic meu."

Ho va dir en Bruce Lee en la seva última entrevista televisiva abans de la seva mort, el 9 de desembre de 1971. Aquesta frase de Bruce Lee, que resumeix gran part de la seva filosofia essencial, fa referència al principi taoísta del Wu wei o principi de l'acció natural no forçada.

'Be water, my friend'.
És el poder de l'aigua.

Avui fa set anys

2008-09-11T17:48:00.014+02:00

Avui fa set anys, havent dinat, estava mirant la televisió.
Unes imatges em van deixar atònit.
Una de les torres bessones de NY tirava fum i foc.
Al cap d'una estona vaig saber que un avió havia impactat contra l'edifici.
Com era possible que un avió impactés contra aquella torre?
Al principi em resistia a imaginar que allò podia ser un atemptat.
El propi feien els comentaristes de televisió.
Va ser quan vaig veure en directe el segon impacte quan ho vaig comprendre.
Però, qué va succeïr? Això pareix que encara no s'ha aclarit.

La pàgina web www.voltaire.org ha publicat un article titulat "les 115 mentides de l'atemptat del 11 de setembre".
Segueix sense haver una versió oficial sobre els atemptats del 11 de setembre de 2001.
L'esmentada pàgina web afirma que no s'ha obert investigació judicial alguna sobre els propis atemptats ni la menor investigació parlamentària; que no hi ha més que una versió governamental recollida en un informe presentat per una comissió presidencial; i que el professor David Ray Griffin, autor d'una obra en la qual estudia aquest informe, va trobar 115 mentides que enumera al enllàç referit.
Entre les hipotètiques mentides de que parla aquesta web, crida l'atenció l'omisió del fet que l'edifici n° 7 del World Trade Center (contra el qual no es va estavellar cap avió i que només va sofrir petits incendis molt localitzats) també es va desplomar, com si d'una explosió controlada es tractés, fet sobre el qual l'Agència Federal per al Maneig de Situacions d'Emergència (FEMA) va confessar que no podia oferir cap explicació.

Altra qüestió que crida l'atenció. Quant a l'atemptat sofert el mateix dia en el Pentàgon, Washington, a pesar que es va dir en el seu moment que havia estat un impacte d'un tercer avió classe boeing, no s'ha trobat mai cap resta d'avió en la zona, segons les fonts citades.
Arran de la publicació del llibre "La Gran Impostura, cap avió es va estavellar en el Pentàgon" per una casa editora parisenca, el seu autor Thierry Meyssan es va convertir en el blanc dels grans mitjans de comunicació del seu país.
Meyssan escriu amb la precisió d'un rellotger. Dates, llocs, dades, noms i documents oficials i tot tipus de fonts són citats. Afegix a més els links d'Internet perquè els lectors ho puguin verificar, molts d'ells d'institucions oficials.
Aquesta animació video (especialment recomanada) realitzada per Derren Williams va ser difosa en el transcurs del mes de juliol 2004 en el lloc web pentagonstrike, basant-se en els principals arguments del llibre «La Gran Impostura». La investigació revela les principals incoherències de la versió oficial de les autoritats nord-americanes respecte a l'atac al Pentàgon, esdevingut el dia 11 de setembre de 2001.
Ens hem de creure tot el que se'ns comunica? Hem de cercar més explicacions a les oficialment ofertes/rebudes? Aquesta és la qüestió.

Sor Madonna, reina del triatló

2008-09-07T12:16:00.010+02:00

Quin coratge que he agafat!

Sister Madonna Buder, Sor Madonna, és una monja triatleta de 78 anys, amb més de 200 triatlons i 13 Ironmans damunt l'esquena.

El Ironman és la prova més exigent del Triatló. Consta de 3.800 m. de natació, 180 km. de ciclisme i 42,2 km. de pedestrisme (ó trot).

He trobat aquest video, en anglès justament, que mostra a Sor Madonna en plena activitat.

Hem de pensar que tots ho podem fer o té ajuda divina aquesta Madonna, menys popular que na Ciccone? :)

Sor Buder va establir en 2005 el record de les participants majors de 75 anys d'edat, amb 15 hores 54 minuts 16 segons.

En el mateix any, Robert McKeague (foto), un "jove" de 80 anys va aconseguir creuar la meta abans del tancament de la carrera, 16:21:55 hores després d'haver iniciat-la, pel que es va convertir en el primer home de ferro amb mes de 80 anys. Innecessari esmentar que tots els participants, independentment de l'edat, disputen les distàncies completes. Tots ells contribuïxen a un dels grans mites de l'esport: IRONMAN.

Hem de trobar la recepta!

Nou reines

2008-09-06T11:50:00.004+02:00

M'han fet col•laborador del blog de la galeria d'art Ca'n Dinsky & Co., el que representa un honor.

Aquesta gent ha pres la loable iniciativa de organitzar cicles de cinema. El darrer mes d'agost es va desenvolupar el cicle de cinema de bogeria. Vaig veure el film "Elling" i vaig fer els comentaris que podeu veure clicant aqui.

Dijous passat començà el cicle de cinema argentí, que constará de quatre films, i es durá a terme aquest mes de setembre. Vaig veure "NUEVE REINAS". Per estrenar-me com a col•laborador del blog de la galeria d'art Ca'n Dinsky, he redactat el post que a continuació transcric:

""Hola, amics de Ca’n Dinsky.

En agraïment al tracte que m'heu dispensat, oferint-me ser col•laborador d'aquest blog, tractaré d'iniciar un debat damunt l’últim film que hem tingut ocasió de presenciar en Ca’n Dinsky, que ha inaugurat el cicle de cine argentí.

Començaré parlant del director (Bielinsky?). Si s'estrenava amb aquesta pel•lícula, segons tenc entès, extraordinari. Ha tractat el tema amb sutilesa i acert. Ja abans de començar el film, en la galeria d’art, vaig tenir ocasió de comentar a alguns assistents el problema que representa per a mi el llenguatge col•loquial argentí, que s'aguditza més encara en NOU REINES, atès que als protagonistes, dos estafadors de segona fila, els vaig entendre a dures, dures penes.

El film tracta molt bé l'assumpte de la picardia criolla, conseqüència de la delicada situació econòmica que atravessa Argentina. Mostra a la perfecció els enganys maquinats pels protagonistes per a aconseguir fàcilment el que és dels altres.

Arriba a Argentina un empresari gallec (afortunadament, perquè a aquest sí se li entenia tot, en un “perfecte castellà”) i els timadors Juan i Marcos preparen un pla que els ha de convertir en rics: vendre'ls una sèrie falsa de segells, denominada les “nou reines”. Després d'una successió de mentides, enganys i situacions increibles, resulta que l'alumne és qui estafa al mestre (referint-me als dos protagonistes). Aquesta és la sorpresa final. La moralitat del film sembla ser “no et fiis de ningú”.

No vaig entendre bé dues coses malgrat tot el que he dit:
1.- El paper que juga l’al•lota de l'alumne i germana del professor. Que sigui capaç de formar part del pla en contra del seu propi “germà”. És que a aquesta dona no la vaig entendre per res.
2.- La fallida del banc amb tothom allà intentant recuperar els seus estalvis. M'han explicat que el grup estafador que al final jugava a les cartes sabia que el banc estava prop de la fallida i que això formava part de la trama.

M'ha agradat amb matisos. Esper veure millors films en aquest cicle.""

Bon estat d'ànim

2008-09-04T09:08:00.003+02:00

Tenc un bon estat d'ànim.
Tenc salut.
Els meus també.
Per això escric.
I preparo posts, il·lustrats.
I acudeixo a altres blogs,
en els quals m'agrada intervenir, aportar.

Intent no descuidar les meves tasques.
És difícil.
Vindran moments dolents.
Sempre arriben.
Espero que falti molt per a això.
Mentres tant, gaudim.
Vosaltres, que veniu a llegir tot això.
Jo, que ho escric.

Gràcies, Marta,
pel gran (enorme) agost que m'heu donat,
per deixar-me ser un ca vell,
i per recolzar-me en les meves iniciatives.

Que passeu tots un bon dia.
I el tòpic màgic que no falti: salut!

Un poc de poble

2008-09-03T22:49:00.014+02:00

Tenim a ca nostra una invitació de l'Ajuntament. Haurà de venir molt malament el dissabte perque no vagi a l'Església Nova a escoltar com va nèixer Son Servera. Direm coses per aquí.

El passat mes d'agost vaig ser a dues berbenes en el poble de Sant Llorenç des Cardassar. Vaig tenir la sensació d'estar a ca nostra, ja que en la primera vetllada actuaren els meus amics cans vells Detroit (ex-Karronya), i abans ho havia fet Tomeu Penya, serverí d'adopció durant molts anys i bon amic també, encara que vilafranquer avui a tots els efectes.

I en la segona berbena van actuar els grups Tutu-pa, que tenen -almenys- un serverí, en Joan (ja direu si n'hi ha més), i Anegats, integrats per en Pep, en José Juan i en Jaume (ja ex bateria), companys de futbet d'un servidor -quina sort tenir amics!-.
La veritat és que estic orgullós de la bona música que vaig poder escoltar en el poble veí, on Son Servera va arrassar.
Quin èxit! Disfrutarem els que hi erem. Vaig respirar com poques vegades autèntic ambient cavellístic.

PD: Fent cas a un comentari d'aquest post, gràcies Marta, he de demanar disculpes a Sa Timbalada, estimada banda de percussió, per no parlar del seu èxit a Sant Llorenç. Me perdonareu, timbalers/eres?
Anau a s'enllàc i veureu videos i fotos. Es que, ho torn dir, Son Servera va arrassar!

Stairway to Heaven

2008-09-03T10:08:00.004+02:00

Stairway to Heaven és una extraordinària cançó del grup rocker britànic Led Zeppelin. El llançament de la cançó és considerat per molts un dels punts culminants de la història del rock.

Stairway to Heaven, del quart àlbum de Led Zeppelin, es va començar a compondre durant les sessions de gravació de Led Zeppelin III, a Bron-Yr-Aur, Gal·les, però fou acabada a Headley Grange, Hampshire, i finalment gravada als Island Studios, Londres, al desembre de 1970. No està del tot clar si el títol està inspirat en una pel·lícula.

Led Zeppelin, quartet musical britànic considerat com un dels pioners del Rock dur o Hard Rock, es va considerar una de les bandes més influents dels anys 70. Són els autors del tema que titula aquest post, considerat per molts com una de les millors cançons de l'història del Rock. La seva carrera començà el 1968 fins el 1980 i el grup tingué una única formació invariable:

* Robert Plant (Staffordshire, Anglaterra, 20 d'agost del 1948): veu, harmònica.
* Jimmy Page: (Heston, Middlesex, Anglaterra, 9 de gener del 1944): guitarra.
* John Paul Jones (Sidcup, Kent, Anglaterra, 3 de juny del 1946): baix, teclats, mandolina.
* John Bonham: (Redditch, Anglaterra, 31 de maig del 1948 - Windsor, Anglaterra, 25 de setembre del 1980): bateria, percussió.

Aquesta versió en directe la vaig descobrir fa poc a YouTube. M'ha agradat tant que l'escoltada moltíssimes vegades, tant a ca meva (aquest espectacular directe) com dins el cotxe (gravació d'estudi). La vaig penjar ja al blog dels cans vells, com haureu vist al post de presentació d'aquest blog, on hi ha l'enllàç.

El 'solo' de guitarra de'n Jimmy Page és de lo millor que he escoltat mai. No el vos heu de perdre. Comença al minut 6:00 del tema.

Hi haurà més posts musicals. Però havia de començar amb aquest 'temazo', que ja vaig poder disfrutar de jovenet i ara he pogut recuperar.

La llibertat d’opinió

2008-09-02T13:33:00.003+02:00

El blogger Jaqme, gran amic meu -i més encara d'una germana meva-, ahir deia al seu blog que "Spinoza va patir un atemptat per defensar que la llibertat d'expressió era un dret que havia de passar per damunt la religió i el poder establert. Tota la vida (allà pel segle XVII, a Holanda) va defensar la llibertat d'opinió dels individus, i va demanar que el poble havia de triar als seus governants. Gràcies a gent com aquesta, de la qual avui ningú se'n recorda, a Europa tenim llibertat d'expressió i democràcies. Per això a Spinoza se'l va considerar, paraules (d'un bisbe) textuals, "l'home més malvat del segle" i va morir sol i odiat per la majoria."

Davant aquestes manifestacions, he volgut saber qui va ser Spinoza, i per això he entrat a Viquipèdia:

En Benedictus de Spinoza (24 de novembre de 1632 - 21 de febrer de 1677), també anomenat Baruch Spinoza va néixer a Amsterdam al si d'una família jueva d'origen portuguès. Educat per exercir de rabí, acabà expulsat de la comunitat jueva per la seva actitud crítica.

L’expulsió de la sinagoga en la seva joventut, que implicà la prohibició a tot jueu de tractar amb ell, i els esforços dels calvinistes per controlar la vida pública als Països Baixos són el rerefons del Tractat que respon assegurant que “la veritable finalitat de l’estat és la llibertat”, especialment la llibertat d’opinió, i que “aquesta llibertat no només es pot concedir sense prejudici de la pietat i la pau de l’estat, sinó que amés, suprimint-la, es suprimeix la pau de l’estat i la pietat”.

La facultat de raonar lliurement és un dret natural, que en Spinoza és una força irrenunciable, i és inútil que un estat s’esforci en suprimir-la: “allò que no pot ser prohibit, és necessari permetre-ho, tot i que de vegades comporti algun dany”.

Seguint a Hobbes, Spinoza creu que la societat es forma per individus que, buscant seguretat, renuncien al dret que tenen a actuar per pròpia decisió, però que en cap moment renuncien al dret a raonar o jutjar. I “la finalitat de l’estat no és pas convertir els éssers racionals en bèsties o autòmats, sinó aconseguir que les seves ments i el seu cossos es desenvolupin amb seguretat”.

Els estats i les religions que busquen constantment controlar les paraules i el raonament dels ciutadans acumulen fracàs rere fracàs perquè tot i impedir que els homes parlin no poden impedir que pensin i com més s’esforcen en treure’ls-hi la llibertat de parlar, més s’esforcen els ciutadans en lo contrari.

La diversitat d’opinions és natural i “com menys llibertat tenen els homes, més allunyats s’està de l’estat natural i amb més violència, per tant, és necessari governar.”

Les manifestacions entre cometes són textuals de la seva obra "El Tractat teològic i polític" ("Tractatus Theologico-Politicus" a l’original) és la segona i última obra publicada en vida per Baruch Spinoza.

Gràcies Spinoza.

PD: Un dels comentaris a aquest post (el 2ón) mos du a un link de notable interés.

Record per ell

2008-09-02T11:31:00.000+02:00

En Tomeu, mon pare.
El vaig perdre a l'any 1983.
M'ha fet molta falta.
Presentat que ha estat el blog, un record per ell.
Ufff.

Primer post, presentació

2008-09-01T22:52:00.000+02:00

Avui comença una nova etapa per a mi.

Em vaig aficionar fa uns mesos als blogs. M'agrada visitar-los i fer comentaris sobre els temes que m'interessen, participar en definitiva.

He col·laborat últimament en dos, i encara ho faig: el blog dels CANS VELLS, amb el qual em sent molt identificat, i el blog de Sa Timbalada de Son Servera.

Però he sentit la necessitat de tenir el meu propi blog, que ara arranca amb aquest mini-post de presentació.

La imatge que veieu a la dreta, plena de pau i tranquil·litat, tan necessàries després d'un agost de platja, sopars, berbenes i festes (vacances, en definitiva), està presa en el Port Vell, en la meva Localitat, fa uns dies.

Esper que tú, que ara llegeixes aquest post en puguis llegir molts més i discutir, debatre i rebatre qualsevol tema que s'iniciï en el blog que avui comença la seva vida. Si així ho fas, serà perquè entres a visitar-lo, i això m'honrarà i animarà a seguir.

Una abraçada.
Miquel Bua.